L'última sentència que m'ha fet riure, i de quina manera, ha estat la del Suprem sobre el polígon de Roses. És tan clara que cap de les dues parts (Naturalistes i Ajuntament) sap com s'ha d'executar. Les dues, òbviament, han fet les declaracions d'acord amb els seus interessos, però el cert és que ha calgut demanar un aclariment al Tribunal. Es declara nul el planejament del polígon però no se sap què s'ha de fer. El més pelut de tot és que aquesta sentència no és una excepció. Com aquesta n'hi ha moltes. Quan un Ajuntament se salta la norma urbanística -no entraré ara a analitzar els perquès-, no hi ha cap sentència que sigui clara. Els jutges no diuen si s'ha d'enderrocar, o restaurar la zona, o canviar la normativa, que és el que intenten totes les administracions. El resultat és un procés interminable de recursos, denúncies penals, demandes, canvis de plans generals i més recursos i més demandes a aquests canvis de plans generals. Només es pot arribar a una conclusió clara: els sistemes polític i judicial són perversos, però no ho són per casualitat. A molts els ha interessat i els interessa que ho siguin.
