Luter deia que res del que faci l'home pot portar-lo a la salvació. Ja que l'home és un ésser caigut, qualsevol acció que faci, empitjorarà les coses. Aquesta és una tesi exagerada, però de tant en tant té la seva aplicació. Per exemple, en la política del Govern respecte de Catalunya. Qualsevol iniciativa que pren, empitjora la situació. Així ho vam viure la setmana passada. El seu desembarcament a Barcelona pot ser que fos una ofensiva, però encara queda per decidir a favor de qui. Pel que ha transcendit, dubto que hagi tingut un altre efecte que irritar encara més als que desitgem un acord amb Catalunya. Segurament, haurà inclinat els indecisos a les posicions de Mas. Ara sabem per què Rajoy no ha fet res durant dos anys. En realitat, no sap què fer. La prova és que quan es decideix a fer alguna cosa, li surt això últim, la doctrina Luter: empitjorar les coses.
Primer va treure el cap Cospedal, que és una dona elegant, però que quan es posa a renyar la gent sembla la madrastra de Blancaneu. La seva argumentació -que Catalunya naixeria com un Estat arruïnat- resulta estúpida i estèril. Estúpida, perquè el deute de Catalunya seria, amb tot, molt menor que el que llasta l'Estat espanyol, fins al punt que els catalans podrien pensar que seria un bon negoci desentendre's de la seva participació en el deute del bilió d'euros dels espanyols, a canvi del deute d'uns 40.000 milions que té la Generalitat. Però a més és estèril perquè amb aquest tipus d'amenaces només s'aconsegueix que els independentistes catalans agafin clara consciència que, amb gent així, l'aposta per la independència ha de ser incondicional i absoluta. Per no parlar dels pagaments de pensions. Com si aquests diners no tinguessin propietaris justos i com si retenir-lo no violés tots els drets. Com es pot amenaçar amb aquest corralito?
És possible que en el dinar de Mas Anglada entre el president català i els ministres del Govern es parlés d'una altra manera. És possible que el patró d'Esperanza Aguirre, Luis Conde, l'amfitrió, i la presència del comte de Godó a la taula principal, aconseguissin el miracle d'il·luminar les intel·ligències dels membres del Govern que es van asseure a la taula, Soria i Ana Pastor, un bon subrogat de Rajoy. Però una vegada més se'ns demana als ciutadans que confiem en el que es cou en secret, quan tot el que se'ns diu en públic desperta una profunda preocupació. Del que no hi ha cap dubte és que una política democràtica exigeix dir en públic alguna cosa que tingui relació amb el que es diu en les inevitables negociacions discretes, i no que les contradigui. La política té a veure amb aquesta mínima coherència, no amb un tripijoc sense límits.
Malgrat tot, Rajoy va dir una certa veritat. És molt difícil dialogar quan ja tot s'ha decidit unilateralment, la forma, la data, la pregunta i la resposta. Lluís Basset, en el programa La noche en 24 horas de TVE realitzat a Catalunya (un comentari sobre això: aquest dia vam veure la millor tertúlia, amb la plana major dels periodistes catalans), ho va dir també amb la seva solvència habitual. No es nega als catalans cap dret. Se'ls discuteix que tinguin dret a votar quan, com i el que ells vulguin sense suport legal. Però en política, la veritat no recau sobre les frases soltes, sinó sobre els processos. I el que aquí patim és un procés equivocat que ve de lluny i en el qual els dos actors s'han enrolat amb una obstinació molt hispana: sostenella i no enmendalla. Aquest estil hispà, arcaic i primitiu, és tan compartit per les dues parts que és contra-intuïtiu amb la pretensió catalana d'independència d'Espanya. Perquè fos creïble, hauria d'incorporar el desig d'acabar amb els hàbits hispans compartits. Potser llavors els catalans també podrien agafar aquesta capacitat civilitzada de l'autocrítica. Mentrestant, estem en una escalada perquè els dos actors principals són massa semblants.
El que tenim aquí és un esforç obstinat per entendre la democràcia en contradicció amb la legalitat. Aquest joc, al qual també juga perillosament Mas, no l'ha inventat ell. Encara que va tenir moments previs, el fet decisiu que va posar legalitat i democràcia en camins divergents sabem quin va ser. Es tracta de la forma d'operar del Tribunal Constitucional que, al marge de tota consideració sobre la legalitat i legitimitat democràtica de l'Estatut català, es va elevar per damunt del Parlament espanyol i del poble català legalment constituït. En fer-ho, es va interpretar com a sobirà reial, quan només era una última instància legal. No va voler entendre que abans havia parlat un poble constitucionalment constituït i un Parlament nacional, i es va col·locar per damunt d'ells. No estava impugnant una llei promulgada per un legislatiu regional, ni pel nacional, sinó una llei nacional per a Catalunya, que a més d'això havia estat aprovada pel poble català en referèndum.
Aquest gest va ser molt confús i no és clar que fer-ho estigués dins de les competències del Constitucional. Seria possible que impugnés un acord nacional ratificat pels espanyols? Per què està capacitat per impugnar una llei vàlida per a Catalunya ratificada pel poble català? No està clara la capacitat d'aquest tribunal d'anar contra referèndums legals, que haurien de considerar-se a fortiori com concrecions de la Constitució, i no com a conculcadores de la mateixa. En tot cas, va ser llavors quan un acte purament legal, sense cap atenció a les conseqüències, es va orientar en un sentit divergent respecte a la legalitat i legitimitat democràtica. Des d'aleshores, totes dues, legalitat i democràcia, porten rumbs dispars. En realitat, la sentència del Constitucional podia haver estat una altra i havia d'haver estat una altra. Podia haver establert que, després de trenta anys de democràcia, el Parlament català i el Parlament espanyol, juntament amb el poble català autoritzat per la Constitució, havien interpretat l'article 8 i la menció de les nacionalitats en el sentit concret que feia de Catalunya una realitat nacional. Perquè aquest era un dels sentits possibles per concretar aquell article constitucional. L'alt tribunal no tenia cap raó legal suficient per rebutjar com inconstitucional una decisió política presa amb l'acord de totes les instàncies democràtiques i legals de la Constitució. A l'oposar-se, va adoptar una decisió política contrària a la presa per totes aquelles instàncies polítiques legals. Així es va obrir una crisi de règim sense precedents.
Però en lloc de reconèixer que aquest camí que separa legalitat i democràcia corromp per igual les dues dimensions de la vida política civilitzada -que no pot basar-se només en una d'elles- les forces polítiques espanyoles i catalanes, amb una immaduresa que causa sorpresa i estupor entre els seus parells europeus i americans (aquest és el sentit del seu silenci i no el d'una posició calculada per donar suport a un o l'altre dels contendents), continuen insistint a esquinçar el país, atrinxerats cadascun en la seva part de veritat, ja convertida en mentida. I arribats aquí, la solució només pot venir d'un gran acord, per descomptat, fruit d'una reflexió compartida i capaç d'identificar l'error de partida. Si aquesta reflexió es donés, les dues parts haurien d'oferir-se temps, abans que qualsevol altra cosa. El major obstacle per a això és que el PP ha llegit malament la història dels trenta anys de la democràcia espanyola. Perquè qualsevol que conegués la història espanyola dels últims sis-cents anys hauria d'haver comprès que l'acord de 1978 no podia ser el definitiu entre Catalunya i l'Estat. Però en lloc de preparar aquest moment amb intel·ligència i cooperació, des del segon Govern Aznar s'ha cregut necessari preparar aquest moment inevitable des de la tesi que Catalunya ja tenia molt més del raonable i que havia de preparar-se per ser una regió espanyola més. Això és: que s'usaria la legalitat de la manera més restrictiva possible.
Com és natural, això deixava sense reconciliació possible a la legalitat amb la realitat política democràtica. I aquí estem. Sense desmantellar aquesta mentalitat ni tan sols es comprendrà la necessitat de concedir-nos un nou temps. Però si per un miracle s'arribés a aquesta situació, es podria pactar, amb eleccions catalanes pel mig i amb ofertes clares i definides pels diversos partits (Estat propi, independència, reforma federal, regionalisme espanyol), la manera, la pregunta, el temps i el subjecte polític convocat. I donar-nos tots la seguretat que encararem el futur d'una forma civil, neta i franca, una que es nega a separar per sempre a Espanya la legalitat i la democràcia.
