03 de febrer de 2014
03.02.2014
Diari de Girona

la reforma i la dui

03.02.2014 | 00:00
la reforma i la dui

Volia parlar de matxets i de "cuentas públicas regionalizadas", però un amable lector em felicita via mail per l'exposició sobre les vies legals per fer el referèndum exposades a l'article del passat dia 20 de gener i em diu dues coses contraposades: l'una, per què no parlo dels articles del títol X sobre la reforma constitucional, "que per alguna cosa són al text de la carta magna", addueix (i aleshores podria malpensar en quina fila s'arrenglera) i, segona (no sé si per despistar), assegura, no sense raó, que "la majoria dels darrers estats europeus s'han constituït amb una DIU", això és, amb una Declaració Unilateral d'Independència. Parlem-ne, doncs. Per a mi, d'acord amb el que vaig escriure, tant l'article 92 de la Constitució, que permet sotmetre a referèndum decisions polítiques d'especial transcendència, com l'article 152.2, que permet la transferència de l'Estat a una comunitat autònoma d'una potestat com la d'organitzar un referèndum (hem celebrat referèndums autonòmics!), són del tot legals. Ho confirmen molts entesos. Només depèn del fet que hi hagi voluntat política per poder dur-los a la pràctica. Rajoy va dir: No puedo (mentida!) ni quiero (veritat!). Li fa por la democràcia.
Això, d'entrada, cal deixar-ho clar. Després, cal afegir, certament, que la Constitució permet en el títol X un altre mecanisme de reforma constitucional, que és una mena d'atzucac o, pitjor, un tràgala: l'article 168. Fa així en els seus tres apartats: 1) Si es proposava la revisió total de la Constitució o una de parcial que afectés el títol preliminar [que és on hi ha l'art. 1 de la sobirania i l'art. 2 de la "indisoluble unitat de la nació espanyola", a més de la garantia d'"integritat" per les Forces Armades de l'art. 8], el capítol segon, secció 1a. del títol I [Dels drets fonamentals i de les llibertats públiques, art., 15-29] o el títol II [Dels drets i deures dels ciutadans, art. 30-38], es procedirà a l'aprovació del principi per majoria dels dos terços de cada cambra, i a la dissolució immediata de les Corts. 2) Les cambres elegides hauran de ratificar la decisió i procedir a l'estudi del nou text constitucional, que haurà de ser aprovat per majoria dels dos terços de les dues cambres. 3) Aprovada la reforma per les Corts Generals, se sotmetrà a refe?rèndum.
És a dir, segons 1) calen 2/3 de diputats i 2/3 de senadors (majoria de representants dels partits majoritaris) per procedir a reformar la Constitució, cosa del tot inabastable, perquè, suposant que uns ho ?vul?guin, els altres no ho voldran. I suposant el miracle de l'acord, això suposaria la dissolució de les Corts i noves eleccions. I ara, segons 2) caldrien d'altres miracles en els punts següents. El segon seria que les eleccions les guanyés una majoria de reformistes constitucionals. Tercer miracle: que les noves cambres (Parlament i Senat) acordessin un nou text constitucional de factura centrífuga, federal o confederal, on les comunitats nacionals que ho desitgessin es poguessin dotar amb claredat de veritable sobirania jurídica i política. Quart i cinquè miracles, que s'aprovés el nou text per la majoria dels dos terços les dues cambres. Si arribéssim aquí, el referèndum obligat per 3) seria bufar i fer ampolles.
Però, això és una entelèquia, raó per la qual, el PSC-PSOE del senyor Navarro, amb el seu mantra de "reforma federal de la Constitució" té tan poca credibilitat. El PP, que en els seus orígens anava contra la Constitució i ara la prenen com una taula pètria pitjor que la dels deu manaments, i C's, que els roba vots a còpia de radicalitzar-se, ja tindran prou cura de convertir l'Estat federal resultant en una altra presó de nacions com es va fer durant l'estafa de la transició. Volen fer-nos creure que Catalunya existeix només des de 1978 perquè van enquibir a la Carta magna l'esmentat article 2. El que existeix només des d'aleshores és la "nació espanyola" atès que la catalana existeix molt abans i en molts tractats internacionals. No debades els socialistes dels anys 80 (Joan Raventós, posem per cas) acceptaven la lliure autodeterminació de les comunitats autònomes.
Si el Govern central no vol pactar cap referèndum, si té por de la democràcia, si és incapaç de deixar fer una consulta alegal, no deixarà cap més sortida a la legalitat que les eleccions plebiscitàries i la Declaració unilateral d'Independència. Potser ho tenim poc present, però del regne de les Espanyes se n'han independitzat molts països. Volen una llista ordenada retrospectivament de territoris perduts? Sàhara Occidental (1976), Ifni, cedit al Marroc (1969), Guinea Equatorial (1968), territoris del nord del Marroc (1958), Illes Salvajes, que pertanyien al conjunt canari (1938), Palaos (1899), diversos assentaments a l'illa de Nova Guinea, avui dividida entre Malàisia i Papua Nova Guinea (1898), Capitania general de Filipines (1898), Cuba, Puerto Rico, Florida, Luisiana (1898), Illes Gilbert (1892), Illa de Pasqua (1888), Illes Marshall (1885), Perú (1879), República Dominicana (1865), Argentina (1863), Bolívia (1847), Veneçuela (1845), Xile (1844), Mèxic, amb els estats de Califòrnia, Nevada, Utah, Arizona, part de Colorado, Kansas, Oklahoma, part de Wyoming i de Nou Mèxic (1836), Uruguai (1828), Guatemala, el Salvador, Costa Rica, Nicaragua, Hondures, Panamà, Belice (1821), Estat de Florida i parts de Louisiana i Texas (1819), Paraguai i les Malvines (1811), Trinitat i Tobago (1802)... I això sense tocar històries passades del Regne de Nàpols, el ducat de Milà, els Països Baixos o els territoris de la casa d'Habsburg.
L'orgull espanyol no permet d'entendre als seus cappares que amb el seu tarannà assimilador fan sentir incòmodes els pobles que voldrien sentir-s'hi germans començant per negar-los el subjecte nacional. Catalunya no té encaix a l'Espanya actual. I veurem si Euskadi. Ens diuen que ens estimen amb la boca petita i signen recursos contra l'Estatut amb la mà grossa. En comptes de fer propostes engrescadores, segueixen amb amenaces. No els cap al cap que és la societat la que, trencat el pacte constitucional amb la sentència contra un Estatut referendat pel poble, ha dit prou (la justícia contra el poble, fixin-se!). Espanya, que diu que ens vetlla tant, no se sap imaginar sense Catalunya! Ja és hora que comenci d'aprendre a fer-ho!
Tots recordem les reaccions després de la pregunta i la data del passat 12 de desembre. Rajoy: "No hi haurà negociació i no es farà el referèndum". El ministre de Justícia Ruiz Gallardón va demostrar per què ha fet els nomenaments del seu ministeri a la seva mida: "No es farà el referèndum perquè no". (Raó sublim!) I Pérez Rubalcaba, que no ha llegit mai Raventós, va deixar anar que, en aquest tema, esta completament d'acord amb Rajoy: "Els socialistes no estem ni estarem mai a favor del dret a l'autodeterminació!" (textual). Que s'ho apunti el senyor Navarro o s'ho mengi amb patates. La Catalunya autodeterminada tampoc té encaix a l'Espanya federal! Per què fer una nova Constitució amb aquest nou parany? Recórrer al títol X de la Constitució, doncs, és perdre el temps, estimat lector que m'has escrit o temptat.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit