Anava canviant de canal (les cadenes de la Corporació feien vaga) i vaig anar a parar a La Sexta i al programa Salvados. S'hi veia el presentador, Évole, al mig d'una taula, com si fos un moderador de debat, i a la dreta hi havia Felipe González, antic president espanyol, i a l'esquerra, Artur Mas. Primera constatació: si el president Mas havia de debatre amb algú, havia de ser amb el president del Govern espanyol actual i no pas en una cadena privada, sinó en la tele pública espanyola. Segona, que s'hagués d'anar a buscar Felipe González per fer el paper de president del Govern espanyol contra Artur Mas demostra dues coses. Primera, la nul·la disposició al diàleg de Rajoy. I segona, el seu pànic a un cara a cara amb Mas, a més d'una incapacitat manifesta per presidir un Govern d'un Estat democràtic.
Dit això, feta aquesta prèvia, passem a analitzar algunes de les coses que es van dir en el debat. Però abans, caldria aclarir que aquell debat estava pensat i dissenyat no pas per a una audiència catalana (i per tant amb una enorme majoria de ciutadans que estan a favor no pas del dret a decidir i de poder anar a votar, sinó de la independència), sinó per a una audiència espanyola més o menys d'esquerres, per dir-ho així. I, en aquest sentit, caldria entendre que el missatge que el director del programa (per cert, català) volia transmetre era simplement que es podia parlar i debatre la qüestió del dret a decidir, del referèndum i de la independència amb Artur Mas (tenint al davant Felipe González) i que no passava res. O sigui, que podien parlar i debatre sense barallar-se. Per entendre'ns, dir-li a la cara a Rajoy que si els presidents de Catalunya i d'Espanya no dialoguen és per culpa seva.
I ara sí, algunes de les frases que es van dir. Una de les que va fer més mal a les orelles (juntament amb "qui no entren a la Unió són els 300.000 morts que hi va haver" referint-se a la guerra dels Balcans) va ser: "Si ens embarquem en un camí cap a l'impossible, s'anirà augmentant la fractura interna a Catalunya i entre Catalunya i Espanya. I es despertarà el nacionalisme espanyol davant d'aquesta deriva". Ara bé, en aquest moment és necessari recordar que això ho va dir un expresident socialista i no pas de dretes espanyoles, o sigui, franquista. Però, anem per feina. Primera constatació: la mentida d'una suposada fractura social a Catalunya.
Senyor González, es nota que vostè no viu a casa nostra i que no sap de què parla, perquè a Catalunya no hi ha fractura social. En aquest país (una de les democràcies més antigues d'Europa, sempre que vostès no se l'han carregat per la força de les armes) hi ha independentistes i unionistes (i gent que passa del tema), gent del Barça i de l'Espanyol (i fins i tot del R. Madrid), gent de costa i de rostoll (i d'altres de muntanya), gent rica i pobra (i ara de molt pobra), catalans que parlen català i catalans que parlen castellà (i catalans que parlen un munt d'altres idiomes), i no hi ha cap fractura social. Aquesta és la pura realitat. Ara bé, també és cert que per motius polítics inconfessables tant al PP com al PSOE els aniria molt bé que a Catalunya unionistes i independentistes anéssim a garrotades pel carrer, perquè llavors els dos grans partits espanyols tindrien l'excusa per actuar que estan buscant i esperant.
Segona constatació, senyor González: què vol dir quan diu que es despertarà el nacionalisme espanyol davant d'aquesta deriva? Que no s'havia dit sempre que els nacionalistes només érem nosaltres, els catalans? Però, a quin nacionalisme espanyol es refereix, vostè, al del PSOE, al del PP, al d'Alianza Popular, al de Fraga Iribarne, al de la transició, al del franquisme, al del general Franco i els seus amics del 18 de juliol de 1936, al de José Antonio i companyia? Crec que caldria aclarir-ho, perquè, com vostè comprendrà, és molt diferent enfrontar-se, amb idees a la mà i sense violència, a un suposat demòcrata que respecta la voluntat de la majoria i els seus drets (drets intocables per a tots els ciutadans de la Unió Europea), que no pas fer-ho a una dictadura militar que no té cap respecte pels drets fonamentals de rojos y separatistas. Parlant clar, senyor expre?sident, amb què ens amenaça, amb un possible cop militar com el del 23 de febrer només per a Catalunya, centrat a Barcelona?
Realment, m'esperava molt més d'un antic militant en la clandestinitat del PSOE que es va oposar (tímidament) al franquisme. Però això és positiu per aclarir els dubtes que puguin quedar a casa nostra. És a dir, quants socialistes espanyols o antics comunistes, gent d'esquerres, s'han expressat públicament a favor que a Catalunya anem a votar i si ho decidim per majoria esdevenir independents? Per què callen? Perquè abans que ser espanyols d'esquerres són nacionalistes espanyols.
Per tant, i per acabar, els antics franquistes no ens ajudaran; però els antics antifranquistes tampoc, perquè el nacionalisme espanyol diu que Espanya és una nació i Catalunya no. Expresident Felipe Gonzàlez, calen 300.000 catalans morts per acabar no tenint raó i després comparèixer emmanillat davant del Tribunal Penal Internacional?
