Si una classe dirigent, per decisió dels seus representants polítics, s'arrisca a un gran enfrontament, és que es creu forçada a fer-ho, la qual cosa no és el signe d'un temps d'afebliment. Però si dóna a la seva lluita el sentit d'una defensa de grup -un sentit "nacional", sigui o no el mot present, i convingui o no al període- significa que la minoria activa compta arrossegar el gran nombre, creu poder prometre a les masses uns temps millors, i de vegades només ha de prendre la direcció de revoltes espontànies que són signes de misèria" (Pierre Vilar).

Sense unanimitats de classe ni de grup nacional, les classes dirigents van intentar, en l'edat moderna, de decidir llur destí al marge d'Espanya en dues ocasions. Si en la primera (1640-1659) hom intentà convertir un malcontentament social (Guerra dels Segadors) en una secessió territorial (Guerra de Separació), en la segona (1705-1714) hom provà d'intervenir en l'estat amb una substitució de la dinastia que l'havia de regir (Guerra de Successió).

En el primer cas, en l'enfrontament contra la monarquia de Felip IV de Castella i l'objectiu de secessió, que clogué amb el tractat dels Pirineus de 1659, l'alta noblesa, l'estament senyorial i l'oligarquia urbana es mantingueren fidels a la Monarquia; la petita noblesa pirinenca, que n'assumí la direcció política, la pagesia, els comerciants i les classes populars urbanes formaren part, en canvi, de l'opció secessionista. En el segon cas, en què el conflicte dinàstic sorgit amb la mort sense descendèn?cia de Carles II dels Habsburg, que s'internacionalitzà per les pretensions de dues cases reials: l'habsbúrgica i la borbònica i que clogué amb el tractat d'Utrecht (1713), sense, però, l'aquiescència dels catalans, que prosseguiren la lluita -fins a la resolució dramàtica del Cas dels Catalans: derrota de l'Onze de Setembre i capitulació de Cardona de 1714, i decrets de Nova Planta de 1716-, els filipistes gaudiren del suport de classes altes i mitjanes i de l'oligar?quia burgesa; el moviment austriacista estigué dirigit, en canvi, per la petita noblesa vigatana, amb escassa adhesió popular, si més no fins a les pèrdues de València i Aragó -batalla d'Almansa, de 1707- i l'anul·lació de les seves constitucions, en què fou continuat per un braç po?pular radicalitzat pels menestrals i el po?ble menut.

Avui, l'escenari de la ruptura amb Espanya és, aparentment, un marc democràtic, on les raons de la força i de la por es desacrediten soles, i on pesaran els silencis internacionals, fins a la desclosa del procés per part de qui l'ha iniciat, del poble català. Només llavors, quan les classes polítiques prenguin les decisions que donin sentit inequívoc a la direcció del procés, aquest gaudirà d'aliats i adversaris en l'àmbit internacional. Pel que fa a les unanimitats i dissensions internes, ens trobem amb un moviment de composició plural, més semblant a 1640 que a 1705, de caràcter transversal i de caire nacionalpopular, en el qual classes mitjanes i populars, amb suport d'una part important de la petita i mitjana empresa, estan dirigint un procés que ha desbordat un sistema de partits en què, més enllà de partits com PP i C's, trobem desafeccions o silencis en la dreta (UDC) i el poder economicofinancer que vol representar, readscripcions dinàstiques (PSC) forçades per una tutela externa o ambigüitats interessadament calculades (ICV) en les esquerres d'origen clàssic, i que ha arrossegat, a més de forces d'esquerres inequívocament independentistes com ERC i CUP, també un partit aparentment conservador com CDC, l'elasticitat ideològica i nacionalista del qual li ha permès grans majories i el lideratge institucional del procés en la persona del president.

Però les unanimitats actuals transcendeixen els aparells de tots el partits, fins al punt que la mateixa CDC ha estat obligada a moure's d'un suposat encasellament que la feia veure com un partit especialment renuent i indisposat cap a allò que hom podria considerar, fins al 2010, vel·leïtats radicals. En canvi, les esquerres clàssiques, paradoxalment menys dialèctiques i més conservadores a despit de la seva tradició marxista i de les respostes de Campalans, Serra i Moret, Nin, MaurínComorera, es mostren -a cinquanta anys de la publicació d'Els altres catalans de Paco Candel- presoneres d'unes premisses errònies que els han fet assumir un sil·logisme i un corol·lari també falsos: "El nacionalisme és de dretes. La immigració és d'esquerres. La immigració no és (i no pot ser) nacionalista", i perillosament lerrouxistes, si pensen en la immigració com a vot captiu de l'esquerra i com a sector social de recorregut limitat, pel seu origen o per una consideració escassament democràtica, en l'acceptació del nacionalisme català, menystenint-ne, doncs, el caràcter democràtic i cohesionador. Sempre amb el peu canviat en la qüestió nacional, destorb que hom intenta dissimular recorrent al tòpic típic de la instrumentalització conservadora del catalanisme, les esquerres obliden, tanmateix, estadístiques i enquestes, resultats electorals encallats o en davallada a les conurbacions metropolitanes, organitzacions com Súmate i, àdhuc, fugues de militància i de vot cap a ERC i CUP, les quals no sols desmenteixen aquest simplisme neolerrouxista, sinó que palesen com les direccions d'aquests partits s'han ancorat en la indecisió i en la indefinició per raó de cohesions internes, fins al punt d'oblidar allò que hom demana al mateix Rajoy: l'extensió del procés de vot per a la resolució de les contradiccions, també les pròpies.

Hom pot hipotitzar el que es vulgui de la política de despatx o de cop de telèfon de les elits interessades a mantenir l'statu quo i dels resultats d'aquestes pressions sobre una classe política que és sobiranista en gran part per arrossegament del poble i per les circumstàncies del moment històric que vivim des de l'esporgada de l'Estatut de l'any 2010. Però avui la democràcia posa en les nostres mans la clau de volta del nostre futur: una ANC de caràcter civil, successora de dues entitats també suprapartidistes de la importància de l'Assemblea de Catalunya o de la Crida a la Solidaritat en Defensa de la Llengua, la Cultura i la Nació Catalanes, la transversalitat del moviment nacional i el protagonisme popular ens permeten estar amatents i vigilants a qualsevol claudicació o renúncia, semblantment a la transició, de la nostra classe política, a la dreta o a l'esquerra. I el fet que les unanimitats i els silencis socials superin les desafeccions i les indecisions dels aparells ens permet d'afirmar "Ara o mai", com feia un caut Joan Fuster l'any 1980 en la defensa d'un status inequívocament capdavanter i blindat per a la llengua.