Catalunya i Escòcia, ens farem mal?

La incertesa origina angoixa a molta gent; per altres és un al·licient que ens impulsa a anar més lluny. Podríem dir que el procés que estem fent aporta adrenalina a la societat, la fa tensar i concentrar, cosa totalment positiva.

S'ha passat d'una fase en la que ningú creia que Catalunya seria capaç de fer el pas que ha fet, a una altra on ningú creia que el projecte pogués ser viable econòmicament, fins a la fase actual en què es qüestiona la posició de Catalunya i d'Escòcia dintre Europa. Com en les fases anteriors, aquesta també caurà pel seu propi pes, és qüestió de sentit comú i de minimitzar el mal.

El camí fet pels partits espanyols no deixa cap més sortida que la d'arribar fins al final, fins la votació o fins a la declaració unilateral d'independència. Estan atrapats en la dinàmica dels últims anys contra Catalunya i ara no la poder deixar de banda. El mateix fenomen s'observa aquí, la història política dels últims 10 anys ha portat al fiasco de l'estatut que alhora ens ha conduït fins al punt actual. Ha estat un camí llarg però profund, que dia rere dia s'ha eixamplat: va començar en un petit sender i ara ja és una via amb quatre carrils.

Les conjectures són a l'ordre del dia, sovint activades pels partidaris de frenar el procés, apel·lant a la por, com les del president de la comissió de la UE José Manuel Barroso dient que Espanya vetaria l'ingrés d'Escòcia a la UE cas de proposar-se.

La meva experiència en crisis empresarials em diu que s'ha de guardar la calma (keep calm!), que s'han de preveure al màxim els escenaris i que finalment passarà el que sigui de més sentit comú i amb el menor dany possible. A partir d'aquí es poden extreure conclusions trivials: si bé és cert que Escòcia i Catalunya hauran de sortir de la UE també és cert que compleixen la totalitat de requisits per entrar-hi, i per tant la reinserció es podrà fer de forma immediata. No és comparable a l'entrada de països bàltics o de l'antiga Iugoslàvia. El mateix raonament s'aplica a l'euro: qui decideix la moneda vigent és la societat, no el BCE ni la UE ni els països veïns. D'acord, sense l'entrada oficial d'un país a la zona euro no es podrà tenir recurs al BCE, cosa que afectaria Caixabank, el Banc de Sabadell, Catalunya Banc i poques entitats més. Però això es pot resoldre portant la seu dels bancs a altres llocs de forma temporal, si és que fes falta per al seu funcionament en aquell moment. L'opció de sortir de l'euro és tan arriscada que val més no pensar-hi, encara que la nova moneda anés lligada a la paritat euro. L'alternativa d'anar a la EFTA, l'associació de lliure comerç que engloba Islàndia, Noruega, Suïssa i Leichtenstein, tampoc l'hem de plantejar si no és transitòriament. Tot i que tres dels membres comercien lliurement amb els països de la UE, adoptant les mateixes lleis, l'única cosa que els diferencia és que no reben ajuts d'aquesta, cosa que ja no passaria a Catalunya, en ser aportador net. Per tant, qui té més interès que Catalunya pertanyi a la UE és la mateixa Unió.

Aleshores, per què domina aquesta por a que Espanya veti l'entrada d'Escòcia a la UE? Es suposa que és perquè Espanya ha vetat l'entrada de Kosovo per no crear un precedent que faciliti les coses a Catalunya. Seguint el mateix ideari, Espanya farà el mateix amb Escòcia, que haurà d'esperar a veure com es resol la via catalana. Catalunya, en canvi, obrirà la porta de la UE a Escòcia.

Vetarà Espanya l'entrada a la UE de Catalunya? Les ganes li fan dir que sí, però difícilment serà possible. És irreal pensar que l'economia de Catalunya entri en col·lapse perquè això arrossega l'economia espanyola i, com a conseqüència, a l'europea. Qualsevol solució que no sigui la negociada després del punt d'explosió és improbable, com també cal pensar que no ho serà abans. La negociació serà europea.

El punt més feble del procés és el de les finances de la Generalitat, el fet de poder cobrar la nòmina del mes després del punt d'explosió, és a dir, la nòmina del mes de novembre si és que es vota el dia 9, o la nòmina del final de mes del dia de les eleccions plebiscitàries. En això sembla que hi ha avenços importants amb la creació de l'agència tributària catalana i hi ajudarà també la reducció del dèficit de la Generalitat.

Una anàlisi amb calma mostra que l'economia no tindrà cap ensurt perquè tothom hi surt perjudicat. Qui més interessat estarà en la negociació post punt d'explosió serà Espanya, que haurà de repensar de nou l'estructura de l'estat romanent i voldrà que Catalunya faci aportació a defensa, serveis exteriors... i a l'enorme deute acumulat. A mesura que hi van pensant es van posant nerviosos, de la mateixa manera que han vist que tots els raonaments anteriors (vendes d'empreses catalanes, pensions, viabilitat econòmica) s'esvaïen. Es va complint aquell vell acudit del pacient ajagut a la cadira del dentista que, en agafar els ous del metge li diu, veritat doctor que no ens farem mal?