23 de febrer de 2014
23.02.2014
Diari de Girona

El fallit cop d'Estat de 2010

23.02.2014 | 00:00
El fallit cop d'Estat de 2010

El cop d'Estat constitucional de 2010 ha resultat tan poc reeixit com el cop d'Estat militar de 1981. El guàrdia civil Tejero, pistola en mà, segrestava el Congrés de Madrid, però acabaria a la presó de Figueres, mentre el general Milans del Bosch passejava inútilment els tancs totalitaris per la provinciana València. La Constitució aigualida perquè els feixistes com Fraga deixessin pacíficament el poder, amb el 23-F encara descoloria més l'Estat de les Autonomies. La rebaixa del baix sostre democràtic espanyol, simbolitzat per l'incompliment flagrant de la Constitució de fer del Senat la cambra de les autonomies, no ha impedit que Catalunya tirés endavant amb tota la força.

El primer pas de gegant fou la catalanització de les escoles, que va ser obra del poble, no dels polítics. Jordi Pujol xerra més que fa. Va deixar en mans dels pares i mestres si volien una escola catalana. Començant per on més castellà es parlava, al Baix Llobregat -la pàtria del papable d'Esquerra Junqueras, per cert- de la nit al dia la Generalitat es va trobar amb un fait accompli. La immersió fou simplement la cirereta que tant irrita el Madrid monolingüe, però el pastís el va cuinar el poble, no els nostres polítics corrompibles.

El segon gran pas foren les Olimpíades de Barcelona de 1992, aconseguides per dos catalans burgesos, l'alcalde de Barcelona Maragall i el president del COI Samaranch. De nou fou el poble que va fer dels Jocs els més exitosos mai. Quants ha organitzat la rabiosa Madrid? Zero de tres intents.

El tercer pas fou el nou Estatut, perquè l'espectacular avançada de Catalunya havia deixat la camisa de força postfranquista de molt mal vestir. Es féu un Estatut més realista, menys poruc, més útil i menys burocràtic. Els impostos dels catalans no anaven a Madrid per tornar llimats com les banyes dels seu toros, sinó que es quedaven a Catalunya. Això faria els nostres polítics més responsables per haver de justificar la despesa pública. Tot i les retallades, primer dels socialistes catalans i després dels socialistes espanyols, el poble català va votar-lo massivament en referèndum. Però el tercer pas no ha estat endavant, sinó enrere pel cop d'Estat constitucional del PP i del PSOE.

El Tribunal Constitucional ni és tribunal ni és constitucional. No és tribunal perquè està compost per polítics sense carrera judicial dels dos partits espanyolistes, PP i PSOE. Segons la majoria al Congrés, és més feixista o més marxista, però sempre centralista. Tampoc és constitucional perquè no té poder per esmenar ni la voluntat del poble ni l'Estatut, que no és de la seva competència. No ha estat obstacle perquè estripés l'Estatut de Catalunya.

El quart pas, potser definitiu, ha estat la rebel·lió del poble català amb manifestacions milionàries el 2010, 2011, 2012 i 2013. Amb la mort de Franco una manifestació milionària ja va obligar Madrid a restablir la Generalitat i el retorn de Tarradellas ha estat l'únic trencament d'Espanya amb el feixisme. L'autonomia de Catalunya és anterior a la Constitució Espanyola! Madrid ha perdut la força moral. La democràcia no és de dalt a baix, sinó del poble cap amunt. Pacta sunt servanda. Qui no sap pactar no sap manar, Sr. Rajoy.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook