Un vell amic, que, com jo mateix, ret culte al valor de l'autenticitat, en la qual va ser socialment educada la nostra generació, em va dir una vegada, colèric i pessimista, el següent: "No hi ha dia que no cometem alguna vilesa". Això ho afirmava amb fatalisme romàntic, ja que romàntic és, com escriu Peter Brown a propòsit de sant Agustí, qui percep amargament que la vida quotidiana, i l'existència sencera, li nega la plenitud que anhela. La possessió d'un estricte codi de l'honor -suma d'elegància moral i alt sentit de la dignitat personal- obliga a molt i comporta renúncies i incomoditats en les relacions amb els altres.
Però, sortim sempre perdedors en aquesta batalla de cada dia, segons pensa el meu amic? Si la guerra que lliurem de continu té per objectiu aconseguir, aquí i ara, la més absoluta perfecció, serem sempre individus vençuts. No passarà així, en canvi, si la meta es deixa per al final d'un llarg camí que cada jornada exigeix l'intrèpid esforç de progressar en la nostra qualitat humana (que suposa, al seu temps, augmentar la suprema dignitat de la nostra semblança divina). Aquest argument no convenç l'amic romàntic, ja que, en creure únicament en la immanència, rebutja qualsevol horitzó de plenitud i, per tant, rebutja la imperiosa necessitat d'aproximar-s'hi gradualment en un esdevenidor existencial deliberadament conquistat per obra de la voluntat. L'amic està, no obstant això, disposat a acceptar que el combat que conclou en derrota no tanca cap indignitat i que l'indigne consisteix precisament a no combatre.
El meu amic i jo compartim la passió per la dignitat i ens trobem tots dos persuadits que la recerca de la veritat constitueix una aspiració superior a qualsevol altra. Donem a l'honradesa d'aquesta recerca prioritat sobre confessions religioses, escoles filosòfiques o científiques, ideologies polítiques, nacions i pàtries. Subscrivim les paraules de Germaine Tillion, exmembre de la Resistència francesa i prestigiosa etnòloga: "La nostra pàtria només pot resultar digna de ser estimada si no hem de sacrificar la veritat per ella". Aplaudim també aquest judici de George Santayana: "El nacionalisme és la indignitat de tenir una ànima controlada per la geografia".
En el seu romanticisme, l'amic al qual em refereixo sent forta inclinació pels herois, entesos com persones que s'aparten, al preu que fos, de les convencions del seu temps. A mi, no obstant això, em sembla més heroic qui posa la dignitat del que representa per damunt de l'imperi irrestricte del seu lliure albir. Actuar heroicament no és, llavors, obrar amb la màxima llibertat, sinó amb la màxima representativitat. Es a dir, no hi ha heroisme sense altruisme.
Vegem el cas de Manuel Gutiérrez Mellado, Santiago Carrillo i Adolfo Suárez negant-se a llançar-se a terra enmig dels trets de la tarda crucial del 23 F. Tots tres posseeixen l'heroisme de la dignitat. El general no tolera la insubordinació dels facciosos. Carrillo de cap manera vol humiliar-se davant un enemic acèrrim del seu partit. Tots dos representen amb el seu gest els valors constitutius de la seva personalitat. Un, la disciplina militar, el trencament de la qual converteix els soldats en soldadesca, en xusma armada. L'altre, la rebel·lia dels comunistes davant el militarisme més groller. I què representa Suárez?
Adolfo Suárez era, en el moment en què els colpistes van penetrar al Congrés, un polític acabat. Home d'apostes fortes, havia realitzat gestes sorprenents: el desmuntatge institucional del franquisme mitjançant la Llei per a la Reforma Política, el restabliment de la Generalitat de Catalunya, la legalització del PC, la celebració de les primeres eleccions democràtiques en quaranta anys, l'aprovació d'una Constitució integradora, els Pactes de la Moncloa, etc. Ara bé, assetjat des de tots els fronts -inclòs el de la Sarsuela, el llogater del qual va ser tan imprudent com gairebé tota la classe política de llavors-, estava completament cremat. Però va deixar un últim testimoni de grandesa per a la Història: a les bales d'uns jihadistes igual de castissos que els etarres va oposar la dignitat de l'Estat. Ell era encara el president del Govern i ens representava a tots els espanyols com a comunitat nacional. Dret al primer escó del banc blau, no estava interpretant un paper teatral segons una obra escrupolosament assajada. Tampoc es tractava d'un histrió que, com el fals general Della Rovere, hauria assumit fins a l'heroisme la personalitat de qui fingia ser. No, la gallardia moral de Suárez condensava en un únic gest la determinació del poble espanyol d'afrontar el seu destí polític lliure de tuteles, sobiranament. Just allò que Adolfo Suárez s'havia compromès a recobrar des del començament de la Transició.
Hermann Broch fa dir al poeta Virgili: "La glòria, encara que sobrevisqui a la mort, mai l'elimina". Cert, però la dignitat d'Adolfo Suárez segueix vivint, convertida en mesura amb la qual jutgem a tots els que ostenten el poder.
