L'afer de Teodoro Obiang només s'entén des del petroli. Significa que si Fidel Castro fos ric, el PP li hauria posat una catifa vermella per visitar Rajoy a la Moncloa i una altra d'or per sopar amb el Rei a la Zarzuela. Dic això perquè els militants del partit conservador no tenen límits verbals per qualificar el dictador comunista, però no saben què oferir-li a Obiang perquè es quedi content. Personalment, no sóc castrista. Tampoc m'agrada Obiang. El rebuig que em produeixen és per allò que els uneix, més que per allò que els separa: tots dos han torturat, tots dos han posat a les presons persones innocents i tots dos han perseguit els qui no pensaven mil·limètricament igual que ells. D'Obiang sabem, a més, que posseeix milers de milions d'euros repartits per paradisos fiscals i que mata el seu poble de gana, malgrat posseir riqueses que arreglarien el problema econòmic de quinze o setze Cubes.
La diferència, llavors, és el petroli. Si ho diguessin així, clarament, ens quedaríem tots més tranquils.
- No ens agrada, però té petroli.
O bé:
- No hauria d'agradar-nos, però ens agrada molt perquè té petroli.
Una altra cosa és que arribi a agradar-nos tant com per embrutar amb la seva presència els funerals de l'home més estimat (avui) pels espanyols, o una institució com el Cervantes, que, pel que representa o hauria de representar, resulta sagrada. Per permetre a un dictador d'aquesta mida cagar-se en el nostre Institut, ens ha d'agradar molt. O potser tenir molt petroli. No sabem si és una qüestió de gust o de petroli. Estem confosos perquè som persones senzilles, encara que amb una moral molt molesta a l'hora de discriminar sobre aquests afers. Ens va passar el mateix amb l'abolició de la justícia universal. Per què tanta repugnància quan assassinen un espanyol a Burgos i tanta indiferència quan l'assassinen a Bagdad? No condemnem que vostès disposin de dues o tres morals, ni que les usin en funció de les circums?tàncies. Però ens sembla poc didàctic que ho amaguin. Necessitem saber.
