El poble català i la resta d'espanyols s'han barrejat, tenen la mateixa sang, tenim tota mena de relacions". La frase la va pronunciar, dijous, a Brussel·les, el president espanyol, Mariano Rajoy, en ser interpel·lat pel seu paper al debat que acollirà el Congrés dels Diputats dimarts vinent, sobre la proposició del Parlament de traspassar la competència de convocar un referèndum d'autodeterminació. El president, a més, desitjava un futur comú per a catalans i espanyols, "en un món on cada vegada hi ha més integració i més unió" (no ho deu dir per la tanca de Ceuta i Melilla, precisament).
Una oració composta, una proclama més al voltant de la qüestió que ens ocupa i ens preocupa (o que com a mínim ens hauria d'ocupar i preocupar, a jutjar per les vegades que se n'arriba a parlar al cap del dia): la consulta. El tema, el tot. Les paraules de Rajoy són una gran aportació al debat serè, de fons, que aposta pels arguments i defuig consignes de tall populista: vaja, que si no hi ha d'haver referèndum ha de ser per una qüestió tan elemental com els vincles sanguinis íntims de catalans i espanyols. I si n'hi ha d'haver, perquè ho diu el president de Grifols, que, ves per on, fa negoci amb plaquetes.
L'apel·lació a la víscera és massa constant per les dues bandes enfrontades per la consulta. Els arguments són més aviat escassos -o almenys poc difosos- i, al ritme que anem, fa una mica de por pensar que si mai arriba el moment d'exercir el dret a decidir ens podem veure obligats a fer-ho, en essència, amb el cor. I ens equivocarem tots, perquè el futur d'un país, senyor president, no es pot reduir a una simple qüestió sanguínia.
