05 de abril de 2014
05.04.2014

Referèndum a una sola carta

05.04.2014 | 00:00

Recelosos que s'estengui per aquí l'exemple de Crimea o, pitjor encara, el d'Escòcia, la gent docta en politologia debat últimament sobre la utilitat i la pertinència democràtica del referèndum. Els adversaris de la fórmula citen el cas de l'actual Alemanya, al·lèrgica a aquest tipus de consultes; i els seus partidaris, el de la feliç Suïssa, on regna la democràcia directa. Tothom té les seves raons, com és natural.
El sant temor dels alemanys als referèndums procedeix de l'època de Hitler, quan el Führer anava annexionant-se territoris per després convalidar aquesta situació de fet mitjançant un plebiscit. Així va passar a Àustria, on el líder del III Reich aconseguiria el suport del 99,73% dels votants a la seva decisió d'ocupar militarment el país. Més perfeccionista, el general Franco milloraria aquesta marca en aconseguir prodigioses cotes del 105% en algun dels diversos referèndums que va convocar durant la seva dictadura.
Això de Hitler tenia un llunyà i potser no gaire connex precedent en les tècniques de govern de Frederic el Gran. El rei prussià gaudia com un nen envaint territoris aliens; però era a la vegada un home escrupolós amb la legalitat. Quan li entraven capritxos de prendre alguna ciutat per les armes, el que feia primer era allistar els infants, cavalls i canons necessaris per portar a feliç terme l'objectiu: només després convocava un grup de savis jurisconsults. Aquests certificaven, invariablement, els drets històrics sobre el territori conquistat que assistien el monarca.
El mateix Frederic va explicar així la clau d'aquesta peculiar forma de referèndum: "Quan en faig alguna de grossa, sempre trobo algun idiota disposat a justificar-la en Dret". Molts anys després, Hitler va aplicar aquest expeditiu principi a Àustria i a la mateixa Alemanya, si bé substituint el dictamen dels experts en Dret pel vot popular en referèndum. Les eleccions, tan complexes i tedioses, van ser reemplaçades per consultes populars en què el poble votava senzillament "Sí" o "No". I només els més imprudents s'atrevien a inclinar-se per la segona opció.
Per això els moderns alemanys desnazificats després de la guerra van adoptar, per recomanació dels americans, serioses precacions enfront dels plebiscits. No és que la seva Constitució els prohibeixi, per descomptat; però els passa el mateix que als capellans respecte al pecat: que, en principi, no en són gaire partidaris.
La fórmula en si no té per què ser dolenta, naturalment. Els suïssos, per exemple, han convertit el referèndum en la base del seu peculiar sistema de democràcia directa. Tot o gairebé tot és sotmès a consulta popular en la Confederació Helvètica: des del compliment de la mili als horaris comercials d'obertura al públic. Amb raó o sense, no sembla que els vagi malament.
Qüestions diferents i molt distants serien ja l'últim referèndum-express que va validar l'annexió de Crimea a Rússia, el que se celebrarà d'aquí a uns mesos a Escòcia o el que pretén convocar sí o sí el president Artur Mas a Catalunya. A diferència dels modestos assumptes que es voten a Suïssa, suscita certa aprensió la idea que pugui decidir-se en una sola papereta un canvi de fronteres en el ja ?complexíssim mapa polític d'Europa. Potser sigui aquesta la no petita diferència entre un referèndum suís a la carta i el que es juga a una sola carta el futur de tot un país.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook