El llenguatge de cada dia no enganya: el vent se'ns fica al moll de l'os. Quan hom parla d'una casa a quatre vents vol dir, només, que té façanes als quatre punts de l'horitzó. Anar vent en popa significa que tot rutlla bé,sense que això vulgui dir que s'ha de navegar. Si vols perdre algú de vista -i ets un malvat- li desitges bon vent i barca nova. Qui sap quantes expressions més trobaríem presidides pel vent. És que el vent sempre sol inspirar un respecte i moltes coses més. Remou, de debó. A Narbona els antics romans varen elevar un temple al déu Circi (pels amics, fet i fet, la tramuntana) destinat a implorar-lo, que no causés maldats, però al mateix temps a propiciar-lo com una força sanitosa i vital. Ja més cap aquí, els empordanesos establiren un romiatge al Castell de Requesens per implorar a la Verge de la Misericòrdia que enviés la saludable tramuntana. Els poetes són uns especials auscultadors del vent. Fages de Climent prega al Senyor que mesuri "la tramuntana justa, que eixugui l'herba i no ens espolsi el blat". Ventura Gassol treu la seva poètica flamejant per continuar el prec: "Crist de bronze, Crist vent, Crist tramuntana, torneu-vos a encamar dalt d'aquell cim, la pietat se'ns fa molt més humana si us veiem amb esglai i arran d'abim".

La tramuntana és tot un món. Imprimeix caràcter als empordanesos. Els diuen que són tocats de la tramuntana. I em sembla que es posen cofois d'escoltar-ho, com el reconeixement d'una identitat singular. Sense ella en Monturiol no hauria inventat l'Ictineu -es diu- , ni en Deulofeu no hauria escrit la Matemàtica de la Història, ni el nom d'en Dalí no hauria donat la volta al món. Però la tramuntana, inspiradora i creadora (a més d'empipadora) pot caure en la trampa de creure's una "mimada", quelcom irrepetible. I no és així. A Europa hi té família: el mistral de Provença, la bora de l'Adriàtica septentrional, i el wardarac del golf de Salònica, a Grècia, són vents germans del nostre, amb trets comuns de travessar terres de semblant altitud, amb violència, sequedat i duresa per l'estil. Potser caldria, doncs, amb tan il·lustre parentela, anar per lligar una operació d'agermanament amb aquelles regions que els frueixen/pateixen, una operació que es podria iniciar molt bé a Figueres, en el marc del que podríem dir-ne la Festa del Vent, amb insubstituïble xefla gastronòmica, convidant provençals, adriàtics i salònics.

Els vents són d'aquelles coses que no es poden explicar, sinó que s'han d'experimentar. Deu ser per això que el diccionari Fabra ofereix una definició ben curta de la tramuntana: "Vent del nord". Pompeu Fabra, que era molt caminador i s'hi devia haver trobat, no volia donar més explicacions, allò de "ja us ho trobareu"... En canvi, Josep Pla, doctor en definicions ben qualificades, fa el pinyol: "És un vent huracanat i violentíssim, generalment de llarga duració i d'escassa comoditat.". La tramuntana infla les veles de la inspiració de Josep Pla, també tocat, i fa una observació al capítol La substància dind El meu país: "Constatar com un remolí invisible i ferotge esqueixa un ametller carregat de fruit és un trist espectacle. Ara es pot saber, gràcies als aparells, a quina velocitat marxava el vent que féu aquests estralls; és un consol, però, molt avar". El nostre vent continua essent històricament mític perquè sempre hi ha algú que et recorda que el 1817 la tramuntana va enderrocar la torre del rellotge del campanar de Figueres, i que el 1877 va tombar un pont del tren, a Colera. La tramuntana pot ser presa també com un repte, a la resistència. És el que canta Marina Rossell: "Traspasseu les fronteres, a tramuntana. Pensaments, sempre amunt, sempre en l'aire".