Tres tenors i un gran "no"

L'un demanava poder "votar"; l'altre, la "independència"; i l'altre, el "federalisme". Llavors, a qui s'havia d'acontentar? Tots tres van fer unes intervencions brillants i didàctiques que van servir perquè tots els espanyols coneguessin de primera mà les seves demandes, i això no és pas poca cosa. A més, d'una manera argumentada i en un bon to parlamentari, i això també és molt important.

Van fer bé el seu respectiu paper, cadascú amb la seva habilitat, astúcia o sinceritat a l'hora de dir el què volia i amagar el que podia espatllar l'invent oficial: un dret a decidir aparentment neutre. Tots tres van fer evident, davant milions de ciutadans de tota la geografia espanyola i de fora, que Catalunya és diversa i plural, com ho demostraven les seves diferents peticions, a les quals caldria afegir, per ser justos, les de les formacions polítiques catalanes que no estaven representades pels diputats Turull (CiU), Rovira (ERC) i Herrera (IUICV) i que també existeixen: PSC, PP, Ciutadans i la CUP, per exemple.

I aquesta visualització de la pluralitat i la diversitat catalanes, tan pública i solemne, és potser el més important que va passar en aquella sessió parlamentària. Perquè, tot i que és coneguda, no sempre es té en compte i s'actua en conseqüència, ni aquí ni allà. Si en lloc dels tres tenors hi hagués hagut una sola veu, com la del president Mas, s'hauria representat al menys una aparença d'unanimitat. Segurament va ser un error estratègic de Mas, que va preferir quedar-se a la rereguarda.

Perquè resulta que si hi ha aquesta diversitat entre els qui van anar a demanar alguna cosa al Congrés, és bastant raonable pensar que també hi és -com així passa- entre les grans masses de ciutadans catalans que es manifesten pels carrers, i també entre les que no es manifesten i es queden a casa. No són masses homogènies, uniformes, ni de pensament i sentiment únics. Coincideixen en alguna cosa, és clar, com és el malestar, la insatisfacció i les ganes que les coses canviïn.

Cada manifestant, més enllà dels crits més forts que sempre s'imposen, de les consignes dels organitzadors i de les pancartes pintades per a l'ocasió (i de la convocatòria, manipulació i propaganda televisives), guarda l'ànima en el seu propi armari. I les coses no sempre són el que semblen ser, o que es vol que sembli que són.

I aquest pluralisme i aquesta diversitat que, amb raó, es demana que siguin respectats i tinguts en compte en tot l'Estat espanyol, també existeixen a Catalunya, i molt vius, encara que hi ha qui preferiria que no, i a vegades fins i tot s'intenta que quedin a l'ombra.

Però en les urnes surten una vegada i una altra i es fan presents i reclamen el seu torn per a parlar i decidir. Periòdicament exerceixen el dret a votar i el dret a decidir. I encara que algunes vegades unes sumin més punts que unes altres, aquestes també tenen dret a existir i a pronunciar-se. Democràcia és el govern de les majories amb el degut respecte a les minories, i això ho garanteix la llei, sempre modificable però que cal acatar, perquè si no la convivència no seria possible.

És cert que hi sol haver un pensament i un sentiment compartits de pertinença a una comunitat, diguem-ne família, pàtria, poble o nació. És natural i sa. Però aquests caràcters comuns bàsics els viu, els sent i els pensa cadascú a la seva manera. És una cosa íntima, personal i intransferible. I constitueix, com en la naturalesa, la riquesa, la identitat i la pluralitat que tant es diu voler protegir.

De tot això es dedueix que qui governa un Estat i no en reconeix i respecta la diversitat, s'equivoca. Com també s'equivoca qui governa una comunitat, un país o un poble, si no reconeix i respecta, també, la pluralitat de la seva societat.

La bona intervenció dels tres tenors del Parlament ha tingut, entre altres coses, la virtut d'evidenciar, un cop més i de manera solemne a tothom, la diversitat i la pluralitat del poble català, que desitja i demana, evidentment, més respecte i protagonisme sota una forma més eficaç i conciliadora, que no és única.

La hipotètica presència de l'Artur Mas, erigint-se en protagonista únic, possiblement hauria posat una careta fictícia a la realitat catalana, l'hauria emmascarada. Ha estat un encert, en aquest sentit, elegir tres tenors en lloc de triar un brillant solo, amb una única veu, segurament més retòrica que real. Els desitjos dels catalans són ara més coneguts, i la pluralitat i la diversitat de Catalunya també, senyora Carme Forcadell.