Artur Mas ha estat el gestor controvertit del gran canvi experimentat a Catalunya després de la sentència 31/2010 del Constitucional que retallava aspectes rellevants de l'Estatut d'Autonomia de 2006. En efecte, Mas guanyava les eleccions del 28 de novembre de 2010 convocades per Montilla, últim president del Tripartit, amb el 38,47% dels vots i 62 escons d'un total de 135. ERC va obtenir llavors 10 escons.

El primer gran error va ser l'anticipació electoral. Com és conegut, després de l'aprovació el 27 de setembre de 2012 d'una moció parlamentària en què es demanava la celebració d'un referèndum d'autodeterminació, Mas va dissoldre la Cambra catalana i va convocar eleccions, que es van celebrar el 25 de novembre de 2012, amb la finalitat d'obtenir una majoria més gran que li permetés més llibertat de moviments. El resultat va ser catastròfic per als seus interessos: va obtenir el 30,70% dels vots i 50 diputats, és a dir, vuit punts i dotze escons menys que dos anys abans. ERC, ja amb Oriol Junqueras al capdavant, va obtenir 21 escons, més del doble. En la pràctica democràtica sol regir el criteri de sentit comú que si un líder polític anticipa eleccions i rep un cop d'aquesta magnitud ha de dimitir.

A partir d'aquí, l'estabilitat del Govern de Mas ha depès de la voluntat d'Esquerra, tant per raons matemàtiques com polítiques. Amb la particularitat que ERC ha seguit pujant en les enquestes, mentre que CiU ha passat a convertir-se en la segona força de Catalunya, circumstància que es podrà corroborar en les pròximes eleccions europees. Després del fracàs electoral, Mas, amb la seva legitimitat fortament minvada, ha estat una marioneta en mans de Junqueras.

El 23 de gener de 2013, el Parlament aprovava una nova declaració sobiranista que seria anul·lada en la seva primera part -la proclamació de la sobirania catalana- pel Tribunal Constitucional el passat 25 de març, en una valuosa sentència per unanimitat. El desembre de 2013, Mas va donar a conèixer el text de la doble pregunta de l'hipotètic referèndum que en teoria hauria de celebrar-se el 9 de novembre ?d'aquest any en curs. I el passat dia 8 de març, tenia lloc la solemne sessió parlamentària a la Cambra Baixa que havia de conèixer i votar la petició del Parlament ?català de ?rebre la competència de convocatòria de ?referèndums, a la qual no va voler assistir ?Artur Mas. Un altre gravíssim error.

L'acte parlamentari va ser d'una altura inesperada. Enfront dels tres pobres ?emissaris de segon nivell que van plantejar la demanda al Congrés, l'Estat va marcar la seva posició majoritària amb aplom i sobrietat, donant prevalença a la idea que el problema s'ha de resoldre mitjançant el diàleg i la negociació. L'absència de Mas va impedir que s'aprofités l'ocasió per avançar en aquest designi, que cada vegada està sent abraçat per un sector més gran de la societat i la política catalanes. Duran i Lleida, en un replegament ideològic molt sensat, està portant aquesta bandera, encara que, com és lògic, han de ser els líders institucionals els qui l'abracin en el Principat.

En definitiva, ha sedimentat la idea que el problema català s'ha de resoldre mitjançant les teràpies adequades. Es parla, i cada vegada amb més èmfasi, de reforma constitucional, de recuperació de les inèrcies fundacionals del sistema que distingeixen entre "nacionalitats" i "regions". L'espasa de Dàmocles del referèndum convocat amenaça de frustrar aquesta ?creixent oportunitat que es planteja. Mas, encastellat, no té reflexos ni per adonar-se d'això. CiU ha de reaccionar i posar-se al capdavant de la Catalunya flexible i intel·ligent.