El 8 d'abril, data que de tan històrica ja es comença a esborrar de la memòria, aquest articulista estava viatjant. L'endemà, ja instal·lat en una ciutat estrangera, vaig veure en un quiosc la portada de l'únic diari espanyol que s'hi exhibia, i que és justament el més venut dels que s'editen a Madrid. El títol, a tota pàgina i amb un desplegament reservat per als grans esdeveniments, era aquest: "La Constitución frena la consulta". No deia que una majoria aclaparadora del Congrés havia rebutjat la demanda del Parlament de Catalunya -una dada que ja no era notícia, perquè es coneixia abans que succeís- sinó que atorgava el protagonisme a la Constitució espanyola. I així, en virtut d'aquell titular, la Constitució passava a tenir una vida pròpia i autònoma, amb capacitat de pensar, de voler, de decidir i d'executar les seves decisions. Perquè no es tractava de destacar un aspecte del seu articulat, del qual es pot dir que permet certes coses o en prohibeix d'altres, sinó d'atribuir-li el paper de subjecte animat en l'acció de canviar el rumb o la velocitat d'un esdeveniment en curs o en aproximació: "La Constitución frena la consulta".

En aquesta perspectiva, la llei bàsica del sistema institucional espanyol substitueix les persones dels representants populars i les seves cambres, Congrés i Senat, que juntes formen les Corts, en el paper de dipositaris màxims del dret i el deure de decidir el rumb de la política espanyola. Ja no són els debats i les votacions parlamentaris els que produeixen efectes polítics transcendentals, sinó que ho fa la Constitució tota sola. Davant una amenaça com el procés sobiranista català, la Constitució es posa l'armadura de sant Jordi, puja al cavall i amb la llança del seu articulat para els peus al drac de la consulta i l'obliga a tornar a la cova (aquest drac pot estar content: el de la llegenda de sant Jordi acaba bastant pitjor). El titular en qüestió ve a dir-nos que el bon poble unionista espanyol pot dormir tranquil, perquè en el cavaller de la Constitució hi té un paladí que el defensa de qualsevol amenaça.

Naturalment, existeix una altra lectura, que es pot fer des de Catalunya i, més exactament, des de posicions favorables al dret a decidir: que la Constitució és un obstacle insuperable per a la consulta i que, per tant, les opcions estan entre renunciar-hi i saltar-se-la. Una conclusió gens favorable per als buscadors de terceres vies sense llances ni batalles.