La llengua ha estat l'escala per la qual l'ésser humà s'ha anat enlairant pels camins del pensament. Ens ha permès l'abstracció, perquè el mot cadira no en designa només una de concreta, sinó tots els seients que responen a les mateixes característiques. Ens ha facilitat la transmissió dels coneixements i, doncs, el progrés. Ha esdevingut una eina de construcció de comunitats humanes perquè constitueix una part fonamental de la nostra personalitat col·lectiva. La llengua no és neutra i expressa concepcions del món. Per això a la fi del franquisme, quan el català es va reincorporar a les institucions públiques, no n'hi havia prou de traduir del castellà que reflectia un règim dictatorial on el ciutadà era un súbdit inferior. Recordem-ne l'habitual verb "suplicar" o fórmules recurrents com "Gracia que espera obtener de V.I., cuya vida guarde Dios muchos años".

Un dels aspectes que en aquell moment es van revisar va ser l'ús generalitzat de pràctiques sexistes, que arribaven a l'extrem de demanar en una sol·licitud la professió del pare, però no la de la mare, perquè només l'home era considerat rellevant. En la definició dels models que es van impulsar aleshores es van tenir en compte les reflexions que aportaven les experiències anglesa o francesa, on existia una consciència creixent de la necessitat de reconduir una forma de fer que partia de la premissa de la inexistència lingüística de la dona en impresos que podien ser emplenats tant per dones com per homes. De fet, tant en català com en castellà les acadèmies que vetllen per la normativa van haver d'introduir modificacions significatives als diccionaris respectius per encabir-hi les formes femenines de professions que fins aleshores només tenien com a forma normativa la masculina. Al Diccionari general de la llengua catalana de Pompeu Fabra, posem per cas, hi havia una entrada "arquitecte m." amb la definició "El qui professa o exerceix l'art de construir", que ara té la doble entrada "arquitecte arquitecta" i on s'ha substituït "El qui..." per "Persona que...".

És cert que, portada a l'extrem, aquesta correcció dels usos sexistes del llenguatge podria dur (i en algun cas efectivament ha dut) a redactar textos ortopèdics per la reiteració fins a l'extenuació i la il·legibilitat del recurs a dobles fórmules en masculí i en femení. Però també ho és que darrerament s'ha defensat amb insistència l'argument que no es pot confondre sexe amb gènere gramatical, que el masculí és un gènere no marcat i que, per tant, fent servir el masculí ja som al cap del carrer perquè les dones i els homes hi siguin plenament representats.

Ara bé, partir de la premissa que el llenguatge és neutre, que no reflecteix relacions de poder, és d'una ingenuïtat entendridora i ignora l'origen i l'evolució del llenguatge humà. Potser no fa nosa esmentar que l'etimologia de l'anglès woman ens duu al concepte "esposa de l'home". Com gairebé sempre, es tracta de trobar el punt just d'equilibri, que no ens torni a èpoques en què la dona es pressuposava subordinada a l'home.