Escric des de Portugal, on s'està celebrant amb nombrosos actes públics el 40 aniversari de la Revolució dels Clavells, un esdeveniment històric que va posar fi a una dictadura de quatre dècades (quaranta-un anys), molt similar a la que nosaltres vam viure amb Franco... Però hi ha diferències.

Després de la desaparició de la monarquia el 1910, Portugal va viure un període d'inestabilitat que va culminar amb el cop d'Estat del general Oscar Carmona que va promulgar la Constitució de 1933. Amb ella naixia l'Estado novo, de tall corporatiu i feixista, que se sostenia en una policia política, la PIDE, tan brutal com eficaç. El règim de partit únic, la Uniao Nacional, va estar dominat per Antonio Oliveira Salazar fins al 1968, quan la malaltia va donar pas a Marcelo Caetano. Tots dos van ser bons amics del general Franco, que va imposar un règim semblant a Espanya a partir del 1939. Eren els anys del pacte ibèric, quan la península semblava escoltar millor els vents del feixisme que els de la llibertat.

Però Portugal no havia comptat amb el fet que la guerra freda i l'enfrontament entre l'Est i l'Oest interferiria en la seva migdiada colonial amb enfrontaments interposats, alçaments populars i guerra de ?guerrilles. Per això, a partir dels anys seixanta, Portugal es va veure embolicat en diverses guerres colonials simultànies que un exèrcit mal dotat no podia guanyar. Angola, Moçambic, Guinea Bissau, Sao Tomé i Príncipe, Cap Verd, Timor Oriental... era massa per al petit Portugal, malgrat ser un país acostumat a grans gestes al llarg de la seva història. Això va fer néixer un profund malestar entre les forces armades que va cristal·litzar en un moviment a càrrec dels capitans de la força que combatia en les colònies. Aquests capitans van trobar suport en un general de monocle i aspecte aristocràtic, Antonio Spinola, que havia escrit un llibre (Portugal e o futuro) en el qual afirmava que era impossible guanyar la guerra colonial i que calia buscar una solució política al conflicte. A Caetano no li va agradar i el va destituir.

El 24 d'abril del 1974, un grup d'aquells capitans disconformes, liderats per Otelo Saraiva de Carvalho, van prendre una caserna a Lisboa i a les 0.20 hores del dia 25 Radio Renascença va emetre la cançó Grândola, vila morena, que va ser el senyal per desencadenar el cop d'estat.

Els militars van ocupar pacíficament les principals ciutats del país (en total hi va haver quatre morts i 45 ferits, atribuïts a la policia) mentre els ciutadans els rebien amb aplaudiments i adornaven amb clavells els canons dels seus fusells. Fotos del carrer recorden avui a Lisboa aquells dies. Va ser el naixement de la llibertat i cap part és fàcil. El dictador Caetano es va rendir i es va crear una Junta de Salvació Nacional dirigida per Spinola amb el programa triple de democratitzar, descolonitzar i desenvolupar el país. El que va seguir va ser l'anomenat PREC (Procés Revolucionari en Curs), un desordre d'independències, nacionalitzacions, expropiacions i exilis que van acabar amb un altre cop el novembre de 1975 contra els comunistes que s'havien apoderat del poder i estaven sumint el país en el caos.

Una recent sèrie de televisió es referia a aquell període convuls en el qual refugiats de les colònies tornaven a Portugal sense res i com de difícil i angoixant va ser aquella situació per a ells. Llavors es va convocar una assemblea constituent que va elaborar la Constitució de 1976 i a la seva empara es van celebrar les primeres eleccions que van fer president a Ramalho Eanes i primer ministre a Mario Soares. Tots dos apareixen sovint en els actes commemoratius d'aquests dies on, per contra, l'Assemblea de la República ha decidit enmig d'una gran polèmica no donar la paraula als capitans que van iniciar el procés revolucionari.

A Espanya es va seguir amb enorme interès (i amb censura de premsa) el que passava al país veí. Hi havia d'una banda enveja de la llibertat que guanyaven els portuguesos i per l'altra també hi havia por del caos que inicialment es va apoderar del país. L'experiència portuguesa juntament amb els errors nacionalitzadors del primer Mitterrand a França van actuar com una vacuna enfront dels entusiasmes de l'esquerra espanyola, que va moderar els seus ímpetus doncs encara estava recent l'experiència de la nostra terrible guerra civil. Si a Portugal hi va haver ruptura nosaltres vam fer una transició pactada i en canvi no tenim la Revolució dels Clavells i del 25 d'abril, un fet gloriós i una data simbòlica a la qual agafar-nos en celebració de la llibertat.

Avui, quan es commemoren els 40 anys d'aquell llunyà 25 d'abril, els problemes són altres encara que d'aquella època Portugal hagi heretat un Partit Comunista que encara avui és estalinista i un Bloc d'Esquerres que també està fora de la realitat i que impedeix als socialistes intentar governar amb ells. Per aquí es diu que les esquerres estan més d'acord a deixar governar la dreta que a posar-se d'acord entre ells. Potser el futur passi per aquest govern de coalició a l'alemanya que propugna Durao Barroso entre crítiques generalitzades. La democràcia està assentada però la situació econòmica és dolenta, el país està intervingut per la Troica i les seves exigències tenen un cost molt alt. Ja no hi ha a Portugal dolors de part sinó de creixement. Com em deia fa anys un assessor de Iàsser Arafat, és molt més romàntic fer la revolució que aconseguir que l'estat funcioni.