29 de abril de 2014
29.04.2014

UNA CARTA DE RENÚNCIA

29.04.2014 | 00:00
UNA CARTA DE RENÚNCIA

La carta de Joaquim Nadal, president de la Federació del PSC-PSOE de les comarques gironines al primer secretari, Juli Fernández, és una mostra del tarannà maquiavèl·lic d'un dirigent que durant trenta anys ha estat un referent del socialisme gironí. Per realitzar l'anàlisi de la missiva és convenient fraccionar-la en quatre blocs i una conclusió. En el primer bloc el polític entona un mea culpa pel resultat del 7è Congrés celebrat a Lloret, l'any 2012. El pecat va ser l'aliança, beneïda per ell mateix, entre els partidaris de Pia Bosch i els de Juli Fernández per derrotar l'Ignasi Thió, que representava les tesis més sobiranistes. No hi ha cap autocrítica dels anys 2008 al 2012, quan va ser primer secretari en substitució de Marina Geli, que havia portat les regnes del partit durant el període 2000-2008. Ni tampoc de l'etapa, des del 1988 fins al 2000, en què la llarga mà del seu germà Manel s'encarregava de mantenir l'ordre seguint la consigna d'Alfonso Guerra de qui es movia no sortia a la foto. Hi ha militants de les agrupacions locals que podrien explicar les pressions rebudes pel tàndem dels Nadal.
En el segon bloc s'assenyala el desacord polític, justament per negar-lo. Segons l'autor, no es tracta d'un problema de més esquerra o més identitat perquè són dos termes inseparables. I al·ludeix a dues figures històriques del socialisme, Rafael Campalans i Manuel Serra i Moret, que, l'any 1923, van provocar una escissió en la Federació Catalana del PSOE per crear la Unió Socialista de Catalunya (USC). Davant la incomprensió del socialisme espanyol sobre la qüestió nacional, els dissidents defensaven la complementarietat entre socialisme i federalisme, sense abraçar el nacionalisme. Res a veure, doncs, amb la deriva nacio?nalista de l'artífex de la carta.
El tercer bloc de l'escrit és un atac en tota regla contra el primer secretari, a qui acusa de manca de diàleg, de defensor de l'ortodòxia, de sectari, de liquidar la diversitat i la pluralitat i d'haver contribuït a la ruptura interna de l'organització. Quina manera d'espolsar-se les puces de sobre!
El quart bloc és un lament patètic d'un apparàtxik, d'un buròcrata insolent que després d'aconseguir controlar tots els ressorts del partit no accepta de bon grat el lloc de reina mare que li correspon com a president, un nomenament honorífic. L'històric capitost acaba el discurs amb la renúncia al càrrec, però continua com a militant ras amb l'amenaça de tornar a assumir responsabilitats si es presenta una situació d'emergència.
Que ningú s'enganyi! Tot plegat és una lluita de poder endegada per l'elit benestant gironina que durant anys i panys s'ha apropiat del puny i de la rosa. Alerta, doncs!

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook