S'està posant de moda per part d'alguns poítics i periodistes dir que a Catalunya es viu un ambient irrespirable i que el clima de crispació cada dia és més acusat. L'últim que s'ha afegit a aquest joc del desprestigi és el director de La Razón, Paco Marhuenda, que ha comentat que ja no pot estiuejar a Pals perquè la gent l'insulta pels carrers. No ha volgut ser menys que Pere Navarro i Jorge Fernández-Díaz, que gairebé cada dia parlen de la tensió que es viu a Catalunya. Esgrimir aquest discurs dóna molts bons resultats en determinats sectors de Madrid que necessiten als seus programes i tertúlies alguns catalans sense escrúpols que manifestin allò que algunes persones volen escoltar. I això no és gens edificant perquè no és cert. Caldria més seriositat per no trencar un clima de cohesió social que a casa nostra és exemplar. Sempre hi pot haver esdeveniments puntuals criticables, però mai no es poden generalitzar com voldrien alguns actors de la vida política i periodística. S'escolten tot sovint declaracions incendiàries que fan tant de mal que fins i tot aquells catalanistes que no volen separar-se d'Espanya se senten incòmodes. O el reguitzell d'insults dirigits al president Mas, que fereixen no només als seus partidaris, sinó una gran majoria de catalans que vetllen pel prestigi de les seves institucions. Han triat un camí equivocat. Des de Madrid erren l'estratègia i s'han convertit en una fàbrica que treballa a favor del secessionisme que diuen combatre. I així és com una bona colla de catalans se senten orfes. Mentre l'independentisme surt al carrer, es manifesta i té plataformes amb el suport incondicional dels mitjans de la CCRTV, els contraris a aquest posicionament veuen lesionats els seus interessos pels despropòsits d'una Espanya rància i casposa. I així no és gens estrany que a les enquestes les opcions independentistes sumin cada dia més adhesions. El cantant Raimon ha expressat els seus dubtes raonables. La seva és una reflexió molt interessant feta des del respecte. Ningú no pot posar en dubte la seva catalanitat, però ha manifestat els perills d'un sobiranisme incapaç d'explicar com es pot crear avui un estat contra un altre estat i lluny de la comunitat internacional. Malauradament les aportacions al debat que posen en dubte el camí cap a la independència resten en segon pla, a causa del soroll mediàtic d'una colla de personatges que només saben amenaçar, confondre i fins i tot provocar. Seria bo que les eleccions europees fossin didàctiques i que els candidats no es deixessin arrossegar pel verb fàcil de l'acusació gratuïta. Cal posar sobre la taula arguments perquè una cosa és el desig i l'altra la realitat. No es pot jugar amb els sentiments de moltes persones perquè Catalunya ja ha viscut massa frustacions d'ençà de la retallada de l'Estatut.