08 de maig de 2014
08.05.2014

«Win-win»

«La contenció verbal i la dosificació d'Artur Mas ens haurien de fer pensar que l'expressió "win-win" era de tot menys un exemple tret de la màniga de manera improvisada»

08.05.2014 | 00:00


El llenguatge polític és un dels que està més subjecte a l'erosió provocada per la recurrència. És també per això que és voraç i engoleix amb avidesa qualsevol nova aportació que aconsegueixi trencar la trista monotonia que acaba buidant de significat les paraules gastades. Aquests últims dies, la logofàgica política catalana s'ha cruspit una expressió de les grosses, d'aquelles que sembla destinada a incorporar-se al Diccionari Normatiu del Procés Català, i que ha provocat reaccions de tota mena. Es tracta del famós "win-win", que el president de la Generalitat, Artur Mas, va pronunciar davant d'Ariadna Oltra en la primera emissió del programa .Cat, de Televisió de Catalunya. Podria ser que el nostre president hagués utilitzat aquesta expressió ben bé només per dir alguna cosa, enmig d'una entrevista més aviat avorridota de la qual no vam treure gaire res que no sabéssim. Però el caràcter ponderat i calculador de Mas fa pensar més aviat tot el contrari.

La contenció verbal i la dosificació d'Artur Mas ens haurien de fer pensar que l'expressió "win-win" era de tot menys un exemple tret de la màniga de manera improvisada. Ara bé, al marge del grau de deliberació amb què utilitzés l'expressió, què vol dir, ben bé, això de "win-win"? Algun dels tertulians del programa ja es va mostrar immediatament sorprès per l'expressió de Mas. No sembla gaire previsible que, del procés de secessió català, Espanya en pugui obtenir res que s'assembli a un guany. Efectivament, si llegim l'expressió "win-win" ("tothom hi guanya") des d'aquesta perspectiva simple, és obvi que Espanya hi guanya més si Catalunya es queda que si marxa. Ara bé, l'economista Artur Mas és sens dubte conscient que "win-win" és una expressió que utilitzem en teoria (i economia) del comportament i que parteix d'un experiment en forma de joc.

Imaginem que donem 100€ a una persona. I li diem que té una sola oportunitat per repartir-se'ls amb una altra persona. No li diem quina quantitat ha de donar al segon jugador. Només li posem com a condició que li ha de donar alguna cosa i que la quantitat donada ha de ser acceptada pel segon jugador. En cas que el segon jugador no accepti allò que se li dóna, tots dos es queden sense res. Aquestes són les regles del joc. Si els humans no tinguéssim incorporats valors com el de la dignitat o el de la justícia distributiva, seria esperable que el segon jugador acceptés qualsevol quantitat que se li donés. Per exemple, 1€. Per la simple raó que, en termes estrictament quantitatius, és millor tenir 1€ que no tenir-ne cap. Però es dóna el cas que el segon jugador -que sap que el primer té 100€ i, per tant, podria donar-li fins a 100€, si volgués- no acceptarà que se li doni una quantitat que no sigui raonable en termes de repartiment. Després d'haver portat a terme el joc diverses vegades, s'obté una regla d'aproximació que ens diu que el segon jugador no accepta mai quantitats per sota de 20€ i que, de fet, el primer jugador sovint ofereix quantitats superiors, que s'apropen al 50% del total. Aquest experiment en forma de joc serveix per explicar que, en qualsevol procés de distribució, és tan o més important la sensació de sentir-se tractat de manera justa que no pas el guany immediat que se'n pugui obtenir.

Tornem al "win-win" d'Artur Mas. Després del que acabem de dir, utilitzar l'expressió "win-win" en el context del procés de negociació de la ruptura de Catalunya amb Espanya pressuposa, naturalment, que no hi ha possibilitat de no jugar. És a dir, que el procés (si més no, la consulta i la gestió del previsible resultat), ha d'avançar sí o sí perquè l'escenari inicial ja no és si procés sí o procés no (és a dir, si juguem o no juguem) sinó que ja hem començat a jugar i del que es tracta ara només és de decidir com ho fem per repartir-nos els actius de tal manera que Catalunya demostri a la resta de l'Estat una fraternal disposició al repartiment, és a dir, a la cessió i concessió en allò que convingui per tal que Espanya no es pugui sentir tractada injustament. Convé recalcar que el joc no contempla que el jugador 2 se senti maltractat pel fet que, d'entrada, qui tingui la paella pel mànec sigui el jugador 1. Això ni tan sols es preveu. Del que es tracta és d'assumir les regles i obtenir un repartiment equitatiu (que no vol dir paritari), del qual es pugui acabar dient que tots dos jugadors hi han sortit guanyant: el primer perquè s'ha pogut quedar amb una quantitat raonable gràcies a la generositat que ha mostrat davant del segon i el segon perquè reconeix aquesta generositat i entén que surt ben parat del tracte.

Plantejar, doncs, la imminent negociació de secessió catalana en termes de "win-win" és tota una declaració d'intencions política i, també, econòmica. I permet entreveure, és clar, la principal dificultat que plantejarà aquest procés i que és el pinyol de l'estratègia "win-win": tenir la intel·ligència suficient per cedir exactament fins allà on calgui -però ni un centímetre més- per aconseguir que el segon jugador accepti el tracte i no forci un abandonament del joc.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook