La presència de Pasqual Maragall i Diana Garrigosa a l'acte de l'Esquerra pel Dret a Decidir ha servit perquè es diguin, s'escriguin i es piulin moltes animalades. El president Maragall pot anar on vulgui. Qui ho dubta? Aquest no ha estat el primer cop que el president apareix, per sorpresa, a un acte polític on hi intervé el seu germà Ernest. Ja ho va fer el desembre de 2012. A Sitges, durant l'acte fundacional de Nova Esquerra Catalana. Als que hi érem, la seva presència ens va emocionar i ens va donar coratge. A mi em va confirmar la necessitat de crear un partit diferent.

Aquell desembre, quan ens vam embrancar amb NECat, van sortir algunes veus per dir-nos que ens havíem precipitat. La mateixa cantarella es va repetir setmanes enrere, en fer-se pública la nostra coalició amb ERC. Mireu: una part dels qui participem en aquesta aventura ens considerem socialistes, sobiranistes i maragallistes. I no volem aturar-nos més. Ni perdre el temps al darrere de miratges caducats.

Pasqual Maragall ha estat un bon alcalde, un bon president i un europeista convençut. Però no d'aquesta Europa galdosa que tenim avui, sinó d'una Unió Europea justa, plural i solidària. Diversa i amb cohesió social. On la riquesa es destini a combatre l'atur, la pobresa i la desigualtat, en comptes d'engreixar la cobdícia desbocada dels lobbys i els poders financers que ens ofeguen.

La millor manera d'ajudar a construir aquesta Unió passa per no fallar a les urnes diumenge vinent. Jo hi duré un vot socialista i sobiranista. Carregat d'esperança en la Catalunya i l'Europa que hem de fer des de les esquerres.