Ales eleccions que des de dijous passat se celebren als 28 estats membres de la Unió Europea es trien els 751 diputats del Parlament Europeu (PE). Aquesta és una dada que no per coneguda no ha de ser repetida, atès que tendim a oblidar-la. De totes les conseqüències que puguin tenir els resultats electorals, la que té un efecte jurídic més evident és la nova composició de l'assemblea. I no és un efecte menor, ja que el PE legisla sobre matèries que afecten la nostra vida quotidiana i emmarquen les grans decisions dels governs, des dels estatals fins als municipals, malgrat que la percepció es desdibuixi pel fet que les directives comunitàries s'apliquin en forma de lleis locals. Anant més lluny, que en el futur la nostra dependència de la legislació europea creixi o disminueixi també depèn en part del resultat d'aquestes eleccions. I cal recordar que la Comissió Europea és part de la famosa troica, i que el PE en veta o ratifica el nom del president i dels comissaris. No cal exagerar el poder del PE, ni amagar el paper determinant del Consell Europeu (la reunió dels 28 governs), però tampoc no s'ha de menystenir com si fos una mera tertúlia.

Tanmateix, les expectatives dipositades pels nostres agents polítics en aquestes eleccions només en part, i no pas la més gran, es relacionen amb quina majoria regirà el PE o qui governarà la Comissió. Tant en l'àmbit espanyol com en el català tothom està pendent de l'efecte test de les votacions, en relació amb les generals que toca celebrar l'any que ve, en el cas espanyol, i de les autonòmiques catalanes que en teoria no toquen fins al 2016 però que podrien avançar-se segons com evolucioni el procés sobiranista; i en relació, també, amb el resultat que pogués tenir la consulta sobre l'estat propi i la independència anunciada pel president Artur Mas i quatre grups parlamentaris.

En l'àmbit espanyol s'està pendent tant de qui és el més votat com de la fragmentació del mapa, és a dir, del descens dels dos grans partits en benefici del tercer i el quart, i de la irrupció de grups minoritaris amb opció a aconseguir algun diputat. En l'àmbit català aquesta serà la primera convocatòria electoral en un any i mig, un període en el qual han passat moltes coses i en què les enquestes mostren una revolució en relació amb els resultats autonòmics del 2012, que ja van suposar un xoc respecte dels de 2010. L'interrogant més espectacular és si Esquerra avançarà CiU en nombre de vots a Catalunya, i el segon interrogant per respondre és quant sumen sobiranistes i no sobiranistes. Hi ha més incerteses: si el PSC serà la tercera força o caurà més avall, què faran el PP i Ciutadans, etc.

Les respostes a aquestes preguntes es coneixeran avui a la nit, però la seva fiabilitat com a retrat polític s'haurà de passar pel sedàs de la participació, ja que com més alta l'abstenció, menys fiable serà una pintura que ja ve deformada pel fet que un percentatge de ciutadans aprofita aquesta mena de comicis per votar amb el cor, d'una forma reactiva i geniüda, però que quan toquin autonòmiques i generals atendrà les consideracions moderades i propositives del cap. Amb totes aquestes prevencions, és tanmateix evident preveure que els resultats tinguin una potencial d'influència en les decisions polítiques que s'adoptin a Madrid i a Barcelona, a les forces de govern i a les d'oposició, des de la posició d'ERC respecte del govern Mas, que es basa en una composició del Parlament que les urnes europees no canviaran però que poden qüestionar, fins la posició de Navarro sobre el dret a decidir, la fortalesa de Rajoy, i les expectatives de Rubalcaba en el si del PSOE.