Tot jove creu que és incorruptible i que el món pot ser governat per incorruptibles. Tot adult sap que ningú és incorruptible -començant per un mateix-, i que un món governat per incorruptibles només podria ser un immens psiquiàtric o un immens camp de concentració. Qui no li faria un favor a un amic que espera ser atès en un hospital, o no recomanaria a algú per a un lloc de treball? I qui no diria que segons la seva opinió, perquè la seva intuïció així li ho diu, X és un jurista molt millor que I? Aquestes conductes són innòcues en si mateixes -i en certa manera són inevitables-, però si es jutgen d'acord amb una aplicació estricta de les normes de la justícia i de l'equitat, són conductes intolerables que haurien de ser castigades (o almenys "podrien" ser castigades). Per això el món ideal dels incorruptibles no pot ser res més que un immens presidi, o com a mínim una societat en permanent estat de vigilància, on professors, veïns i companys de treball -a banda dels policies professionals- es dediquin a espiar a tothom per evitar que algú cometi algun delicte, per lleu que sigui aquest delicte.

Dic això perquè és molt fàcil malparlar contra la corrupció, sobretot en una societat que està farta de veure comportaments corruptes entre polítics i financers i els seus cercles pròxims, però em pregunto si som conscients del perill que suposa construir un ideari polític que es basi únicament en la divisió de la societat en dues categories morals insalvables -la dels corruptes i la dels incorruptes-, ja que aquesta classificació també ens obliga a dividir el món entre bons i dolents, honestos i deshonestos, amics i enemics, pobres i rics, espoliats i lladres.

Aquest discurs és molt simple i molt seductor -l'èxit electoral de Podem es basa en el seu atractiu-, però té l'inconvenient que es funda en una simplificació monstruosa de la realitat. En la vida res és simple i res pot reduir-se a una fórmula maniquea, perquè la realitat és infinitament complexa i mai pot jutjar-se d'acord amb un sol marc conceptual. I la vida, a més, és el llarg procés pel qual un va acostumant-se a transigir amb els altres i també amb ell mateix. Pel bé de la convivència en comú, un ha d'aprendre a tolerar aspectes que no li agraden de les perso?nes que estan al seu voltant, i està obligat a fingir una amabilitat que potser no sent o a consentir determinades actituds que li resulten incòmodes. I això mateix és el que fem amb moltes facetes de la nostra pròpia per?sonalitat, que també hem d'aprendre a tolerar encara que no ens agradin o no siguin com ens hauria agradat que fossin. D'una manera o una altra, tots hem d'aprendre a conviure amb les nostres pors i amb les nostres pitjors manies.

I el mateix es pot dir de la vida política. No hi ha societat que pugui fundar-se en el discurs de la intransigència i de la incorruptibilitat, perquè la vida consisteix a transigir i a acceptar conductes que no ens agraden perquè es diferencien de la nostra. No pretenc dir que calgui justificar la corrupció, en absolut, ni de bon tros tolerar-la o permetre-la. En absolut, repeteixo. El que dic és que la corrupció forma part de l'espècie humana, i un ha de saber que la corrupció no és una substància tòxica que apareix en determinades condicions ambientals, sinó una cosa que és inherent a l'ésser humà i que tots portem a dins almenys com a possibilitat. Repeteixo que cal fer l'impossible per evitar que existeixin els casos de corrup?ció, però és impossible crear una societat en la qual aquestes conductes puguin desa?pa?rèixer completament. Perquè això, insisteixo, només pot ocórrer en un immens presidi en el qual tots estiguem sotmesos a una estricta vigilància, dia i nit.

El món no pot dividir-se en dos hemisferis morals estancs -a una banda els corruptes i els venals, i a l'altra banda, just on som nosaltres, els virtuosos i els incorruptibles-, perquè això és una portentosa enganyifa. És molt fàcil que l'incorrupte es converteixi al seu degut temps en corrupte, de la mateixa manera que és molt fàcil -només fa falta que passi el temps- que el jove es converteixi en vell. Però qualsevol que posi en dubte aquesta visió simplista de les coses corre el perill de ser acusat de còmplice dels corruptes, o pitjor encara, de ser ell mateix un corrupte. Acceptaré resignat aquestes crítiques.