La vida de Joan Carles transcorre entre dues bales. Amb la primera va matar als 18 anys el seu germà Alfons -preferit del pare-, que en tenia 15, mentre eren sols en un despatx. El pare, Don Joan, va arrencar una bandera espanyola de la paret i li va fer jurar davant d'ella al jove cadet militar que havia sigut un accident. Amb això en va tenir prou per considerar innocent l'hereu i tirar sorra sobre l'afer. Així de crèduls són els patriotes, que no imaginen ningú mentint davant una bandera, segurament perquè en no fer la mili no han assistit a cap jura. L'última la va disparar a Botswana amb idèntica punteria: creient abatre un elefant, en realitat va encertar entre les celles al seu regnat i qui sap si a la mateixa monarquia. Ha trigat a caure, com els grans paquiderms. Entremig, res a destacar a menys que parlem de les seves finances privades.
I ara què? Primer es procedirà simultàniament a la canonització del rei sortint i a la beatificació de l'entrant, per la qual cosa s'aconsella usar a tothora les frases "salvador de la democràcia" i "molt ben preparat per regnar", respectivament. Es combinarà amb una coronació decimonònica i l'exhibició posterior de Felip VI en una tournée per pro?víncies, com un Teatro Chino de Manolita Chen però sense poder-li cridar porcades. Els problemes vindran amb el sortint, per manca de precedents. Abans, quan els reis abdicaven agafaven la família i no s'aturaven fins a creuar una frontera, si és possible la suïssa, on sempre tenen diners. Però Joan Carles es queda, i potser acaba suplicant una darrera bala. No li serà fàcil descobrir que si no és rei ja ningú el vol de patró a les regates, ja que no sap ni per on surt el sol. No serà bonic comprovar que ningú li riu cap presumpte acudit o campetxania. Serà digne de veure com aquelles que en els còctels li deien somrients "Majestat, com sou", ara criden "Aquest vell bavós m'ha tocat el cul".
