Es veu que ara sí, que ja podem considerar acabada la transició. Les europees, aquestes eleccions que eren de segona fila, li han clavat l'empenta definitiva. El bipartidisme es transforma en l'increïble home minvant, Rubalcaba se'n va, el Rei abdica i s'ha de coronar Felip VI de pressa i corrents.

Enmig de tanta sotragada històrica, resulten sorprenents els artificis retòrics de la direcció del PSOE i l'agitprop felipista per justificar la legitimitat monàrquica. Les declaracions de González, Bono, Serra o Rubalcaba ressonen molt antigues, rònegues, enteranyinades. I eixamplen encara més la distància entre un partit que voldria governar i el que respira i sent la gent del carrer.

L'abdicació inesperada ha obert la porta a un nou clam col·lectiu pel dret a decidir. El d'una part de la ciutadania espanyola, que vol ser consultada sobre la possibilitat de viure en un Estat republicà. L'aparell socialista prefereix ignorar-ho. S'estima més anar del bracet de Rajoy, que ja ha descartat un referèndum. Amb l'argument de sempre: la Constitució no ens deixa.

Aquests dies ens avorrirem de sentir que, des del 1978, Espanya és una de les grans democràcies europees. I que això ha estat possible gràcies al Rei. Els dos arguments no invaliden que el càrrec de Rei és antidemocràtic. O que la monarquia actual la va imposar Franco, un militar que feia cops d'Estat quan no li agradava el que sortia de les urnes. Per això, el més honest seria fer un referèndum perquè la gent expressi si vol viure o no en una República.