Els lectors d'aquest diari i de qualsevol altre ja deuen començar a estar, a hores d'ara, una mica tips de tanta anàlisi coronària, de sentir lloar el paper transcendental que sa majestat el caçador d'elefants va tenir en la devolució al poble espanyol de la seva sobirania, de com se l'estimen arreu del món els xeics que signen xecs a canvi de contractes per a empreses espanyoles i de com en són de cojonudos els espàrrecs si se'ls cruspeix sa majestat. Els perspicaços analistes van de bòlit, aquests dies, intentant respondre la pregunta del milió: "per què el rei ha abdicat precisament ara?". És degut al resultat de les eleccions europees i a l'inici del declivi de la casta bipartidista inaugurada durant la transició? És perquè sa majestat s'ha adonat, finalment, que això de Catalunya va de debò i Espanya se li esbocina? O és perquè ara les aigües estan relativament tranquil·les i ja fa uns quants dies que no apareix cap infanta ni cap gendre reial a la televisió, declarant davant d'un jutge?

Els analistes obliden sovint que sa majestat és un Borbó i que serà succeït, és clar, per un altre Borbó. I pressuposar una gran intel·ligència política a un membre de la dinastia borbònica, vistos els resultats, què volen que els digui, és més aviat agosarat. Les coses importants, a la vida, acostumen a passar per motius simples, per banalitats, o per casualitat. Imaginin-se que vostès tenen la possibilitat de ser reis, com ara mateix en té la possibilitat Felipe Juan Pablo Alfonso de Todos los Santos de Borbón y de Grecia. El noi ja té 46 anys i s'ha passat tota la vida preparant-se per regnar, que és una carrera dificilíssima, amb notes de tall tan altes que amb prou feines aconsegueix accedir-hi una sola persona cada mig segle. Felip de Borbó (fem-ho curt) va aprovar una carrera de Dret a la Universidad Autónoma de Madrid (és clar, qualsevol suspèn un príncep...) i fins i tot ha fet un màster (que li hem pagat vostè i jo) a Georgetown. Sap jugar a esquaix, esquiar, navegar a vela i deu ser un estratega formidable, perquè li han donat el títol de tinent coronel només per haver fet la mili. Tot això, i segurament coses pitjors que no sabem, és el que ha de fer algú per preparar-se per ser rei. I, de Felip de Borbó, tothom en diu que està d'allò més ben preparat per ser-ne. És ben lògic, després de tanta preparació i veient com el seu pare s'entrebanca cada cop que ha de pujar o baixar una escala, que hagi reivindicat els seus furs reials: "Papá-li deu haver dit en una sobretaula a la Zarzuela-yo también quiero ser un irresponsable como tú". I el pare, la bonhomia del qual és proverbial, hi ha accedit, és clar.

A partir del pròxim 18 de juny, Felip de Borbó passarà a dir-se Felip VI i podrà ser, finalment, un irresponsable. Els reis ja se sap que tenen la seva lògica interna, que els súbdits no podem comprendre ni, sobretot, compartir. En lloc de fer-se majors d'edat, es fan menors d'edat. El seu objectiu a la vida és poder actuar impunement a efectes penals, com un xaval de dotze anys. I Felip de Borbó està a punt d'aconseguir-ho. A partir del dia 19 d'aquest mes, ja podrà matar germans sense que passi res, escampar fills pel món sense que ningú li pugui demanar proves de paternitat (són exemples triats a l'atzar, que quedi clar) i, sobretot, començar a treballar per mirar d'igualar la fortuna de 1.700 milions d'euros (dades de The New York Times) que el seu pare ha aconseguit al llarg de quatre dècades d'esforçada carrera reial. Per a una persona normal, una quantitat com aquesta és absolutament impensable d'obtenir ni tan sols si ens multipliquessin la vida per trenta. Però per a un rei irresponsable és molt més senzill: mai ningú inquirirà d'on obté els seus ingressos, no sabrem si l'estem enriquint nosaltres amb càrrec a uns opacs pressupos?tos generals de l'Estat o bé si, a estones lliures, fa negocis amb banquers i mandataris estrangers. Felip VI viurà a cos (i cost) de rei, que és el que li pertoca. I veurà, d'aquesta manera, premiats tots els seus esforços, la seva dilatada formació i els incomptables sacrificis que ha hagut de fer des de petit.

Darrere de l'abdicació de Joan Carles I no hi pot haver sinó una peremptòria necessitat per part de Felip de Borbó de poder esdevenir, finalment, un irresponsable. Veure Carles d'Anglaterra, per exemple, que ja fa dies que té els cabells blancs i fa papada, ostentant eternament el títol de príncep, fa perdre la fe monàrquica fins i tot a un aspirant a la corona. Espectacles com aquest no s'haurien de permetre. Al capdavall, Carles d'Anglaterra s'ha preparat tan o més bé que Felip de Borbó i no és just que hagi d'anar-se arrossegant, com una ànima en pena, sota aquell parell d'orelles, de bracet de la Camilla. Per sort, Joan Carles I és persona molt més comprensiva i tolerant que la rígida i immortal Elisabet II. Felip serà rei amb el beneplàcit de Rajoy i Rubalcaba (que abans d'abandonar el seu partit a la deriva, vol deixar-ho tot lligat i ben lligat). S'ho mereix i només podem desitjar-li un regnat llarg, ric i, sobretot, ben irresponsable.