L'abdicació del rei Joan Carles (i els preparatius per proclamar Felip VI) es presenten, des de mitjans oficials i oficiosos (causava certa vergonya la coincidència de portades en l'anomenada "premsa d'informació general"), sota el prisma d'una decisió "meditada" i que respon a motius de "recanvi generacional". Però, segons passen els dies, més cridaneres es fan les esquerdes que s'intentaven dissimular amb l'anunci.

L'entorn de La Zarzuela, per exemple, no ha tingut inconvenients a reconèixer (segons la ràdio pública catalana) que un dels motius que han accelerat l'abdicació ha estat el referèndum independentista de Catalunya de novembre. I on s'ha vist (a partir de l'enuig de Rajoy) que un dels actors que va forjar el consens constitucional de 1978 (Convergència i Unió) ja no és en el mateix lloc, a l'hora de donar suport a la successió monàrquica.

No només això: ha aflorat la debilitat específica del PSOE, el cap dimissionari del qual s'ha utilitzat a fons per sufocar "brots republicans", que demanen sotmetre la institució monàrquica a referèndum (davant l'efecte electoral que comencen a exercir IU i, sobretot, Podem, amb vista al futur immediat dels socialistes).

Finalment, s'escampa una lectura desenfocada de la situació, en el sentit que Felip VI hauria d'impulsar una reforma constitucional quan, com assenyala Rajoy (atenció a la pressió que rebrà, una vegada proclamat el nou Rei i el PSOE elegeixi un líder "federal-monàrquic"), la disparitat d'objectius entre partits que haurien de pactar-la és abismal.

Sembla, en tot cas, que ha caigut sobre el país aquella famosa maledicció xinesa: "Tant de bo visquis temps interessants".