09 de juny de 2014
09.06.2014
Diari de Girona

Retòriques de la intransigència

09.06.2014 | 00:00
Retòriques de la intransigència

El 1991 es va publicar el llibre Retòriques de la intransigència, de l'economista Albert Hirschman, on analitza de manera crítica el que anomena les tesis reactiu-reaccionàries: la tesi de la perversitat, segons la qual tota acció deliberada per millorar algun tret de l'ordre polític, social o econòmic només serveix per exacerbar allò que es desitja solucionar; la tesi de la futilitat, que sosté que les temptatives de transformació social no aconseguiran "fer efecte", i la tesi del risc, que apel·la al cost del canvi proposat i conclou que és massa alt en posar en risc algun èxit previ i valuós. Doncs bé, si analitzem el que ha passat a Espanya des del 1977 a propòsit de les reformes institucionals, polítiques o econòmiques ens trobem, almenys segons la meva opinió, que aquestes tesis reactiu-reaccionàries gaudeixen aquí de bona salut.

Durant el procés constituent, i a propòsit tant de la iniciativa legislativa popular com del referèndum, van estar ben presents les tesis del risc per reduir al mínim el paper d'aquestes institucions de participació direc?ta. Cal situar les reticències en el context de la transició de la dictadura a la democràcia però es van exagerar els seus perills -es va parlar del perill de "conflictes gravíssims" per al sistema-, es va desvirtuar la seva eficàcia en el dret comparat i no es va fer res després, i amb la democràcia ja consolidada, per atribuir-los la rellevància que mereixen. Més aviat, es van consolidar els prejudicis paternalistes en contra de la capacitat de decisió de la ciutadania i l'aposta pel paper omnipresent dels partits polítics majoritaris.

El mateix va passar amb l'articulació territorial de l'Estat: no es va aprofitar l'eliminació del colpisme i la consolidació de les institucions als anys vuitanta per debatre, als noranta, quin rumb calia seguir. I és que tampoc llavors era el moment. Per descomptat, no es va trobar ocasió en 33 anys per anar adequant el text constitucional a les noves necessitats, a diferència del que s'ha fet a Alemanya, França, Itàlia o Portugal. I quan es canvia la Norma Fonamental el 2011, a través d'un procés que, democràticament i constitucionalment, no pot provocar més que vergonya, resulta que la disculpa és, quina casualitat, el perill que suposaria no fer-ho, el mateix argument, una altra casualitat, empleat després per no adoptar mesures radicals en matèria hipotecària i financera.

Quan l'exercici de drets polítics fonamen?tals com les llibertats d'expressió i manifestació es converteix en una cosa quotidiana se'ns avisa que és millor no insistir, doncs les protestes no serviran per res -tesi de la futilitat- i si ens entestem potser ens retallin aquests drets -tesi del risc- o empitjori la situació política, social i econòmica -tesi de la perversitat-.

Arribat el moment de l'abdicació del Cap de l'Estat es desplega una altra vegada, i amb tota la seva potència, la tesi del risc: la monarquia és resultat del pacte constitucional i garantia eterna de tranquil·litat política, institucional i econòmica; el Rei "va portar" la democràcia a Espanya (se l'endurà a un altre lloc?); la preparació del successor farà possible que s'acordin -ara sí- les reformes necessàries?

És obvi que el Rei va contribuir a la democratització de l'Estat -ho seria si no ho hagués fet?- i ho és també que una monarquia -Gran Bretanya, Suècia, Holanda- és compatible amb la democràcia; no ho és menys, segons la meva opinió, que des de fa molt temps la democràcia espanyola no depèn del Rei i que un sistema republicà parlamentari (Alemanya, Itàlia), o més o menys presidencialista (Estats Units, França?), també és democràtic. Per descomptat, el pas d'una monarquia a una república no és la panacea per a tots els mals però, posats en un mateix pla, sembla "una mica més" democràtic un sistema en el qual el cens de potencials caps de l'Estat no es redueix als membres de sang d'una família, on hi ha una intervenció directa o indirecta del poble en la seva elecció i on el càrrec no és vitalici o a voluntat.

Que la Direcció de l'Estat tingui una forma o una altra depèn d'allò que disposi la Constitució i la nostra és clara. També ho és que en la nostra Norma Fonamental tot es pot reformar si es fa pel procediment adequat. I abans de portar a terme un canvi constitucional d'especial rellevància res impedeix que, per verificar l'opinió ciutadana, es convoqui una consulta popular, tal com preveu l'article 92 CE: "1. Les decisions polítiques d'especial transcendència podran ser sotmeses a referèndum consultiu de tots els ciutadans. 2. El referèndum serà convocat pel Rei, mitjançant proposta del president del Govern, prèviament autoritzada pel Congrés dels Diputats".

Per tant, ja sabem qui pot proposar, autoritzar i convocar una consulta sobre la continuïtat de la monarquia. En cas de celebrar-se i donar-se un resultat contrari a la monarquia, res obligaria, jurídicament, a iniciar un canvi constitucional -la consulta no és vinculant- encara que, política i democràticament, seria difícil no fer-ho. I de voler canviar la Direcció de l'Estat caldria debatre i aprovar una nova configuració, cosa que, com és conegut, portaria el seu temps; mentrestant, el Rei continuiria exercint les seves funcions. En tot cas, res obliga que un referèndum sobre la monarquia passi primer per una reforma constitucional doncs, precisament, la consulta podria avalar la continuïtat de la institució.
És constitucional, faltaria més, negar-se a realitzar la consulta però llavors allò honest és dir que no es vol fer, no que no es pot.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit