Impressionant desplegament de mitjans en suport de la monarquia. La premsa és unànime a ponderar els avantatges d'una monarquia parlamentària respecte d'una democràcia republicana, i la classe política consolidada s'ha bolcat en el mateix sentit. Per a sorpresa de molts, el partit polític més bel·ligerant en aquest suport va ser el PSOE, la dirigència del qual ha passat de manifestar la seva adhesió al joancarlisme (fidelitat conjuntural al rei Joan Carles) a optar per la monarquia com a forma d'estat més convenient per a Espanya, oblidant la seva tradició republicana.

Als diaris i les ràdios va comparèixer Felipe González per explicar que el que hem estat anomenant "ànima republicana" del PSOE era pur accidentalisme. Els socialistes van ser republicans, va venir a dir Felipe, mentre la monarquia espanyola no acceptava la democràcia, però a partir que ho va fer, el republicanisme originari no tenia sentit.

L'habilitat del senyor González per sortir airós dialècticament de situacions compromeses és proverbial, i en aquesta ocasió no va defraudar el públic una vegada més. En cert sentit, va recordar a l'home que va defensar l'entrada a l'OTAN després d'haver propugnat justament el contrari ("OTAN, d'entrada, no", era la pancarta dels socialistes en els primers temps de la Transició).

Segons la seva interpretació, els socialistes espanyols sempre van ser accidentalistes. En el passat, van conviure amb la monarquia borbònica fins i tot sota la dictadura de Primo de Rivera. Després, amb l'arribada de la República, van ser fidels a aquesta fins que la derrota a la Guerra Civil els va obligar a marxar a l'exili. Durant els quaranta anys de la dictadura franquista van estar en l'ombra i quan van emergir-ne es van trobar que Franco havia posat al tron un Borbó que semblava disposat a transformar la dictadura en una democràcia parlamentària per salvar els mobles. Davant d'aquesta conjuntura, què podien fer els bons accidentalistes sinó donar-li suport? L'accidentalisme (alguns en diran oportunisme) és la forma més intel·ligent de la pràctica política i només els tontos perden el temps discutint sobre ideologies i projectes utòpics.

Una tesi semblant a la que defensa el periodista i acadèmic Juan Luis Cebrián en un article titulat "Monarquia o República? Democràcia". Segons l'opinió de Cebrián, els ciutadans hem d'optar per una monarquia sense monàrquics (com la que volia Joan de Borbó) si volem evitar un suïcidi col·lectiu.

La insistència de tanta gent a recomanar-nos les bondats de la fórmula no deixa de ser indici d'una gran preocupació de fons. Com la que expressen els integrants de la fundació Espanya Constitucional, tots ells ministres dels successius governs democràtics. La presidenta de l'entitat és Cristina Garmendia, que va ser ministra de Ciència i Innovació amb Zapatero, i vicepresident, l'incombustible Rodolfo Martín Villa, que va ser franquis?ta i demòcrata a parts iguals. El promotor de la iniciativa és Eduardo Zaplana, aquell a qui s'atribueix la frase famosa: "Yo me he metido en política para forrarme". La llista de l'accidentalisme és extensa.