Avui se celebrarà el consell nacional del PSC que haurà de donar resposta a un fet excepcional: una renúncia del primer secretari que no es fa efectiva en coincidència amb un congrés ordinari o extraordinari -com serà el cas de Pérez Rubalcaba al PSOE- sinó en aquesta mateixa reunió del consell, menys d'una setmana després d'anunciar-se. Una urgència sorprenent que obliga a preguntar-se per la gravetat dels motius de la decisió de Pere Navarro. Entre els factors desencadenants de la decisió es troba sens dubte una gravíssima caiguda electoral que amb les europees ha completat el cicle -després de municipals, generals i autonòmiques- sense indicis de millora. Aquest descens continuat en la confiança dels electors, que amenaça d'empènyer a la irrelevància el que fou primer partit en tres de cada quatre tipus de comicis, s'insereix en part en un desgast global de la socialdemocràcia europea per la manca d'encert a l'hora de fer propostes engrescadores davant la crisi, i també en el desgast específic dels socialistes espanyols, incapaços de convertir en vots la impopularitat creixent del govern de Mariano ?Rajoy. Però la caiguda del PSC també té a veure amb la complicada posició en el debat sobiranista, en el qual ha mirat de tenir un peu a cada costat, contorsió que es torna impossible a mesura que els marges s'allunyen i les actituds es polaritzen. L'ambigüitat, que fa uns anys relligava, ara desgasta a fora i també a dins, amb dissidents que marxen o són arraconats. A això se li ha afegit una pèrdua de confiança en el líder per part d'importants dirigents que encara li feien costat, però que darrerament no han amagat les seves crítiques més o menys públiques.

La renúncia de Navarro no és la solució als problemes, només és una oportunitat per reflexionar a fons i adoptar decisions fermes. El PSC es troba en una cruïlla molt complexa en la qual se sent cridat per uns a comprometre's molt obertament amb el sobiranisme i deixar-se estar de jocs de paraules sobre consultes pactades, i per altres a reforçar la seva aposta de reformular però en cap cas qüestionar l'espanyolitat del projecte tant de partit com de país. Això per un costat; per l'altre, comparteix amb tota la socialdemocràcia europea el repte de definir una proposta engrescadora i creïble en aquests temps canviants i nous. Si en això podrà aprofitar reflexions alienes, en la qüestió nacional s'ha d'espavilar tot sol. Ha de ser capaç de llegir què s'espera d'ell en aquells sectors de població que li van fer confiança tantes vegades al llarg dels darrers anys, i amb quins missatges s'hi ha d'adreçar. Comptant, sens dubte, que la tria de les persones ja és una part fonamental del missatge. Que l'encerti no és només important per al PSC mateix sinó per a tot el país, en el qual ha ocupat un espai de dimensions més o menys grans però que no hauria de quedar orfe de representació. Catalunya necessita que el PSC es recompongui i surti del present tràngol, per tal que pugui continuar fent la funció de relligador social i d'articulador de l'espai de centre esquerra no sobiranista, que d'altra manera té moltes possibilitats de quedar sense representació o de caure en mans dels populismes.