29 de juny de 2014
29.06.2014
Diari de Girona

Montoro, l'essència

29.06.2014 | 00:00
Montoro, l'essència

En cada punt de la història hi ha homes que concentren el relat del moment. En el PP que governa Espanya aquests homes són Mariano Rajoy, Jorge Fernández Díaz, José Ignacio Wert, Alberto Ruiz Gallardón y Cristóbal Montoro. Hi ha ministres que ni es coneixen, com Pedro Morenés, de defensa, o altres que passen sense fer soroll, com Ana Mato, Ana PastorFá?tima Báñez. N'hi ha que actuen al dictat de grups econòmics, com José Manuel Soria, carregant-se tot el que toca. Finalment altres ministres són rellevants, com Luis de Guindos, però no excessivament polèmics. Podríem dir que els quatre primers concentren l'essència del PP actual, tant en la deriva contra Catalunya com en la bel·ligerància contra les classes mitjanes.
Cristóbal Montoro aquesta setmana ha estat l'actor principal. Ell, valent, ha presentat una dita reforma fiscal que no és més que un seguit de nyaps que han modificat les normes que hi havia fins ara. Quins són els objectius de la reforma fiscal Montoro? Bàsicament dos. Primer, alliberar poder adquisitiu a les famílies perquè augmenti la demanda interna i creï treball just abans de les eleccions del 2015 i, segon, acontentar la part més fidel del seu electorat abaixant la fiscalitat a les rendes més altes. Així, ha fixat la fiscalitat màxima a 60.000 euros de renda anual, de manera que pagarà el mateix tipus aquell qui la tingui de 600.000 euros o el que la tingui de 6 milions. D'això se'n diu justícia igualitària. S'ha carregat un dels principis bàsics de la societat moderna: la progressivitat impositiva.
Però la part més greu es troba en l'alleugeriment general dels tipus impositius, tant de les rendes individuals com dels beneficis de les empreses. Ja hem vist que l'efecte serà l'augment de la demanda interna i la creació de treball, una mesura que demanava tothom, a dreta i a esquerra. Evidentment aquests darrers ho volien fer només augmentant el crèdit, no pas abaixant la imposició de les rendes altes.
A mi no em sembla bé cap de les dues solucions. La raó és perquè cap de les dues ens treu de la crisi i només l'allarguen. Us recordo que durant la bombolla immobiliària Espanya va comprar 385.000 milions més que no pas va vendre, és a dir, es va empobrir en aquesta xifra. Per superar la crisi cal donar la volta a aquesta magnitud, cal vendre més que no pas comprar aquesta quantitat. Des de finals de l'any 2011 el saldo productiu exterior és positiu, havent acumulat fins al mes de març d'enguany 43.760 milions d'euros, un 11% del total. El treball exterior de les exportacions i de venda de serveis és molt bo, però es detecta que baixa a partir de l'últim trimestre de l'any passat. Què passa? Per un costat hi ha un augment de la importació de béns d'equip perquè les empreses -la nostra també- ja estan invertint a augmentar la producció, cosa que és molt bona. Per altre costat l'augment de la demanda interna treu flux exportador pel fet que els marges són millors en el mercat natural interior. Per tant, augmentar de forma brusca la demanda interna frenarà en sec l'augment del saldo positiu exterior, allargant més la sortida de la crisi.
L'efecte pot ser el següent: augment de la demanda i fre del saldo exportador, disminució de la recaptació i fre en l'alleugeriment del dèficit públic... arribant així al 2016 quan s'haurien de prendre noves mesures dràstiques com ara l'augment de l'IVA al 23% per frenar la demanda interna i potenciar l'externa. Total, es poden perdre dos anys en una maniobra electoral, semblant a la que va fer José Luis Rodríguez Zapatero amb el seu pla E. En els propers tres anys l'administració espanyola ha de reduir dèficit per valor de 50.000 milions i fins el 2020 ha de reduir el deute públic en 370.000 milions. Fixeu-vos que aquesta xifra és aproximadament la de 385.000 ?menys el que portem retornat de 44.000 milions. Per tant, l'únic camí per resoldre el forat de l'economia espanyola és l'augment de la demanda exterior i actuar per possibilitar que aquesta via millori. Com es fa això? Impulsant fires i oficines comercials a l'exterior, tal i com fa Acció, ?obrint línies de crèdit per modernitzar indústries, accelerant el transport marítim i ferroviari, estenent la fibra òptica arreu del territori, invertint en la formació professional dual, creant àrees d'embrions d'empreses tecnològiques... Aquest és el cicle virtuós. Crear demanda només augmentant el crèdit o millorant el poder adquisitiu de les famílies té el risc d'entrar en el cicle pervers. Com a mínim l'efecte de l'augment de la demanda s'hauria de controlar per no anul·lar el cicle virtuós exterior. Però... què voleu que sàpiga un govern format només per funcionaris sobre el món de la producció?
La segona acció que ha fet Montoro aquesta setmana és engegar a pastar fang les comunitats autònomes amb la reforma del finançament autonòmic. Des que va arribar aquest govern ha dit per activa i per passiva que no es podia aplicar la transitòria tercera de l'estatut perquè el país estava en crisi i que qualsevol modificació havia d'esperar a un nou pacte de finançament. I quan arriba l'hora diu que ara no és moment polític per fer-ho. Doncs haver-ho fet abans! De fet, Montoro és un amic de Catalunya i de les empreses catalanes perquè amb la seva actuació ens empeny cada vegada amb més força fora d'Espanya. Continuï així, ministre, que aviat no serà moment polític per a fer res més que negociar com repartim el deute d'Espanya. Quedi's amb la seva mediocritat intel·lectual.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook