Carles Puigdemont és el primer alcalde del món que es mostra orgullós de convertir la seva ciutat en un parc temàtic. Motius d'orgull no n'hi falten, ja que l'Ajuntament hi ha dedicat ingents esforços. De moment es limita al proper cap de setmana, quan Girona serà un "parc temàtic del sobiranisme" (sic) i un ja espera ofertes familiars i packs d'hotel+entrada, i atraccions com "L'hospital privatitzat" -una casa de la por on si no pagues un plus no pots accedir fins d'aquí a vuit mesos- o "El viatge a Andorra dels Pujol", una muntanya russa a l'inici de la qual es lliura als usuaris una saca de diners i guanya qui n'ingressa més en l'oficina bancària del final de trajecte. Tant és, podria ser parc temàtic del ieti, dels dentistes o del rei espanyol tan estimat per les forces polítiques i econòmiques de la ciutat. L'important és que Girona sigui un parc temàtic.

No fa gaires anys els gironins podien fer una copa i ballar a la Devesa, veure cinema a l'aire lliure al Mercadal, menjar plats de tot el món a la plaça dels Apòstols, parar la fresca en alguna terrassa fins tard o inclús ballar peces medievals a la Rambla. Tot això s'ha anat eliminant, ja que als parcs temàtics no hi viu ningú i és absurd mantenir-hi activitats per a habitants inexistents. La funció dels parcs temàtics, com bé sap el director executiu -abans alcalde- del de Girona, és només guanyar diners gràcies als visitants. O algú pensa que Disneyland es va inventar per fer feliç l'ànec Donald? Fora del parc queden els barris perifèrics, perquè hi visquin els gironins que no han pogut fugir i que -com en tot parc temàtic- donaran de menjar als visitants, es faran fotos amb ells i els recolliran la brutícia.

Amb la successió d'eslògans un ja s'ha perdut i no sap si Girona enamora, emociona o, més probablement, provoca urticària. Hem passat de ser una ciutat grisa a tenir les coloraines d'un anunci de Port Aventura. En diuen progrés.