Hi ha una Espanya oficial immobilista i una Espanya real imparablement canviant. En el segle V aC la filosofia deixa de ser cosmològica i es fa ontològica. El món físic després de ser atentament escodrinyat ja no suscita l'atenció dels nous pensadors, els metafísics. El cosmos fou ben observat pels primers filòsofs (Thales, Anaxímenes i Anaximandre), que quan obriren els ulls encuriosits i escorcolladors, com uns nens fascinats pels objectes externs, es sentiren fatalment atrets no sols per l'ordre còsmic -les quatre estacions, el dia i la nit, la roda del temps- sinó per la bellesa inherent a les coses (cosmètic deriva de cosmos).

Saber quin era l'origen material, el substrat material de totes les coses, deixà de capficar els nous filòsofs, que centraren tota la reflexió en el ser. Emergeixen dos plantejaments contrastats amb els seus apologetes i detractors que recorren tot el segle V. Parmènides d'Elea, deixeble de Xenòfanes, defineix el ser com estàtic, immòbil i l'imagina com una immensa bola de pedra picada, sense porositats, que permetrien el moviment, pesada, densa, acabada. El ser és, el no ser, no és, el ser és el ser, afirma tautològicament Parmènides, i aquest ser és un ser eternament idèntic a si mateix, íntegre, clausurat, ingènit i imperible. La teoria de Parmènides justifica políticament el quietisme social, contrari a tota mena de canvis polítics. Per una altra banda, Heràclit d'Efes copsa un ser dinàmic, inestable, canviant i el visualitza com un riu amb un corrent d'aigua fugisser que desemboca en el mar, on els núvols van a carregar aigua per després buidar-la sobre el terra, humitejant la natura tot fertilitzant-la, i cíclicament l'aigua tornarà a passar pel riu, camí del mar. La realitat física com l'espiritual, el ser humà -nosaltres no som els que érem- estem en moviment incessant. Transmutem. Si el riu mai és igual a ell mateix perquè les aigües són diferents, nosaltres tampoc som exactament els mateixos que ens hi banyàrem l'estiu passat. No estem ancorats, ni podem quedar paralitzats per una constitució espanyola congelada, hermètica. Heràclit políticament es tradueix com un pensador de la societat oberta i porosa; ens mentalitza per acceptar la diferència, la lluita harmònica de contraris, la mutació.

En Parmènides ser i pensar és una i la mateixa cosa, car és impossible pensar amb el que no és, en el no ser. Pensar implica l'existència real de la cosa pensada. Aquest racionalisme xoca frontalment amb l'empirisme d'Heràclit, que dóna crèdit a l'experiència sensible, als sentits fins a extrems hiperrealistes. Aquestes dues teories de coneixement també incideixen sobre la percepció de la realitat i la cohesió del subjecte amb l'objecte, sobre el món de fora del jo pensant i el que passa en la societat. Heràclit obre els ulls de bat a bat al que succeeix, mentre que Parmènides volgudament es desinteressa recreant-se clos en el seva raó. A l'Estat espanyol el tancament i desdeny neòfob són anacrònics. Immobilistes i progressistes. De nou a ha esclatat l'antinòmia entre Heràclit i Parmènides, la discussió sobre el ser tancat, conclús i immutable i el ser dialèctic, en progrés permanent, que deixa de ser per esdevenir un de nou, que transforma la llavor en fruit i el fruit porta a dins una nova llavor. El ser es desplega i després es replega en una síntesi que reconcilia la tesi amb l'antítesi, tal com ho expressava Hegel. Així doncs, a l'Estat Espanyol convindria que algun grup polític sacsegés la situació somorta enganxada a unes inèrcies ràncies, a unes estructures obsoletes, a una institucions que no inspiren cap confiança als ciutadans.

El ser de Parmènides és el ser eternament en acte pur, el ser hereclitià és el ser que porta a dins la capacitat de deixar de ser el que és i ajudat per factors externs, per la causa eficient extrínseca, es converteix en un altre. Tot canvia, res no és, un dels aforismes més celebres d'Heràclit, que xoca frontalment amb la afirmació rotunda de Parmènides: "el ser és, el no ser, no és", que traduït al llenguatge senzill significa si no n'hi ha no en raja, o el que no pot ser, no pot ser de cap manera. La metàfora del riu d'Heràclit que flueix incansablement i ens és impossible banyar-nos en la mateixa aigua, perquè aquella ja és al mar; si prestem atenció a l'entorn on ens capbussarem apreciarem que res és exactament igual com la vegada anterior, més fulles en els arbres, més colors verds, més sol, però tampoc nosaltres som idèntics als que érem, hem après més coses, acumulem més experiències, hem crescut existencialment i hem vist coses que abans no havíem contemplat perquè ens eren llunyanes o si eren a prop no les havíem sotjat.

Una Espanya bipartidista aturada, essencialista, replegada en ella mateixa, tanmateix fora d'aquest bloc petri, una realitat vital, protagonitzada per nous corrents de pensament nascuts en el descontentament i la desafecció, farta de corrupcions, d'aforaments i privilegis. La constitució espanyola és la bola massissa de pedra picada de Parmènides, inamovible, homogènia, que no pot ser foradada pel dubte, robusta i antiga, però fora d'aquest bloc granític corre el riu de la vida, la realitat transformadora que llisca vers el blau mar del futur. Mentrestant a Catalunya un riu ple de gom a gom d'il·lusió flueix també en direcció a la consulta del 9-N.