11 de juliol de 2014
11.07.2014

Quan el nacionalisme no és llibertat

11.07.2014 | 00:00

És de brocha gorda i molt simplista l'afirmació del premi Nobel i novel·lista Vargas Llosa que "el nacionalisme és enemic de la llibertat" (ARA, 24.10,2012), perquè no té en compte les situacions, circumstàncies i formulacions en les quals sorgeixen els diversos nacionalismes. El sol fet que siguin diversos ja obliga a diferenciar-los. I no solament pels seus mètodes -com ja fa l'escriptor-, sinó també per les seves causes i finalitats, ja que no tots els nacionalismes són iguals. Però també seria simplista i poc intel·ligent dir que el nacionalisme és llibertat.

En general, els nacionalismes tendeixen més aviat a posar en risc les llibertats individuals dels ciutadans, la llibertat de les persones. La història i l'experiència així ho ensenyen. Quan el col·lectiu es mitifica i s'avantposa al bé i a la dignitat personals, els valors fonamentals perillen.
El nacionalisme pot ser la reacció defensiva d'un col·lectiu davant l'agressió o la submissió per part d'un altre col·lectiu del qual el primer forma part o al qual està vinculat. És un reactiu saludable contra l'abús. També pot ser ofensiu quan té ambicions expansives o imperialistes. Potser la valoració que en feia Vargas Llosa es referia a aquest últim cas, tot i que sembla anar més enllà.

També hi pot haver un xoc de nacionalismes. És el cas d'Espanya, on un històric nacionalisme d'arrel castellana ha intentat imposar-se als pobles que integren l'Estat comú però que no havia d'haver ignorat -ni ha d'ignorar!- la personalitat pròpia d'aquests pobles. Aquest nacionalisme estatal és nefast, perquè suprimeix o ofega identitats diverses i naturals, i en lloc d'enriquir amb aquestes identitats la col·lectivitat més nombrosa, l'empobreix i en minva el vigor en no integrar-hi una diversitat tan viva. A aquest nacionalisme se li podria aplicar també, o principalment, això de "el nacionalisme és enemic de la llibertat".

La idealització del col·lectiu pot actuar en els nacionalismes reactius o defensius, i sovint actua, en nom de la cohesió i de la unió "per fer front comú al contrari", com a instrument uniformador d'actituds i d'instaurador d'un empobridor e injust pensament únic. És a dir, per dins actua com una piconadora de l'autonomia dels individus i de la diversitat existent entre la ciutadania, i per fora, de cara al contrari, com a front radicalització de les diferències i, fins i tot, del foment de la confrontació per les vies del cultiu -especialment en l'escola i en els mitjans de comunicació- del ?menyspreu i, fins i tot, de l'odi.

En els conflictes nacionalistes, això passa quan la manca d'informació, la deformació dels fets o la visceralitat -degudament orquestrades o animades- predominen sobre la racionalitat. En aquests casos, la llibertat pateix, la dels pobles i, lamentablement sobretot, la dels ciutadans com a persones que són. En ambdues situacions, el nacionalisme no és llibertat.

Vargas Llosa adverteix que -en la seva opinió- "els nacionalismes pa?cífics diuen respectar la democrà?cia i la convivència, però no ens podem deixar enganyar", ja que -segons ell- "això és una disfressa, perquè el nacionalisme és una ideologia inevitablement autoritària i renyida amb la llibertat". Ja dèiem al començament que és una afirmació segurament excessiva i sense matisos, però en tot cas caldria aplicar-la a tots els nacionalismes, als estatals i als no estatals.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook