Finalment, els humanistes defensors de la llibertat, la igualtat, la justícia i la solidaritat a Espanya s'han posat d'acord i han firmat un document per "preservar les bases de la nostra convivència democràtica". Només una causa alta i digna com aquesta podia congregar i acordar els parers de Félix de Azúa, Albert Boadella, Arcadi Espada, José Luis Garci, Federico Jiménez Losantos, Fernando Savater i Mario Vargas Llosa. Hauria pagat els diners que no tinc per veure per un forat aquesta caterva d'apologetes de la llibertat intentant pactar un text matusser, desendreçat i ple de falsedats com el Manifiesto de los libres e iguales.
La reunió de tanta substància grisa hagués pogut donar com a resultat un text amb idees raonades i arguments fonamentats. El Manifiesto, en canvi, es limita a agitar l'espantall del secessionisme, la insolidaritat, el populisme, les fronteres interiors, la derrota de la democràcia. No malgasta ni una línia intentant justificar cap de les afirmacions que fa. Podrien haver escrit perfectament que el dia 9 de novembre sonaran les trompetes de la mort, el cel s'esquinçarà i els morts sortiran dels sepulcres. Són afirmacions que no haguessin desmerescut gens en un text com aquest. Vegem la mena de coses que diu, però.
El manifest dels Boadella & Co. repeteix diverses vegades que la llibertat i la igualtat estan en perill per culpa de l'independentisme català: "El secesionismo catalán pretende romper la convivencia entre los españoles y destruir su más valioso patrimonio: la condición de ciudadanos libres e iguales". No es deuen haver informat prou bé. El secessionisme català només aspira a instituir un nou estat separat de l'actual regne d'Espanya. La impossibilitat de continuar convivint amb la resta d'espanyols, com hem fet, de grat o per força, durant els últims segles no és la conseqüència sinó la causa del procés sobiranista. I la condició de ciutadans lliures i iguals no hi pinta res, aquí. Els catalans continuarem essent lliures i iguals -estem convençuts, de fet, que en serem força més que no pas ara- quan disposem d'un estat propi. I els espanyols, si ho desitgen, també podran continuar essent-ho. De la mateixa manera que ara compartim la condició de ciutadans lliures i iguals amb els francesos, amb els britànics i amb tots els països de l'occident civilitzat.
Segons els autors del manifest, el procés català "desprecia el pluralismo social y político". Una altra afirmació estranya, si tenim en compte que, a Catalunya, una majoria àmplia dels partits representats al Parlament, des de comunistes fins a demòcrata-cristians, ha aconseguit posar-se d'acord sobre quan i què s'ha de consultar a la ciutadania perquè pugui decidir el seu futur polític. Potser el que els espanta és, justament, el consens de la pluralitat, és a dir que forces polítiques tan diverses es puguin posar d'acord sobre una opció que cau fora dels límits de la seva obtusa concepció de la pluralitat.
En un text com aquest no hi podia faltar el tòpic de les fronteres: "cuando trata de establecer fronteras interiores arrincona como extranjeros en su propio país a un abrumador número de ciudadanos". Als signants no els preocupa, és clar, que en aquests moments, més de la meitat dels ciutadans de Catalunya hagin de córrer pel món amb un document de nacionalitat imposada, que els obliga efectivament a viure com a estrangers en el seu propi país. La diferència important entre una Catalunya dins d'Espanya i una Catalunya independent és que, en aquest segon escenari, no s'obligarà cap ciutadà a tenir la nacionalitat catalana, si no ho desitja. Si algú se sent estranger a casa seva, doncs, serà només perquè li repugna portar un carnet de nacionalitat catalana a la cartera. La qual cosa pot posar a consideració del seu psicòleg.
Els autors del manifest deuen haver pensat que seria una bona idea intentar posar en relació l'independentisme català amb la ultradreta antieuropea: "El secesionismo catalán se hermana con el populismo antieuropeo y promueve la derrota de la democracia española". Tampoc s'han informat prou bé. No devien fixar-se en aquella pancarta gegant que encapçalava la manifestació del 10 de juliol de 2012, on es podia llegir (si sabies una miqueta de català): "Catalunya, nou estat d'Europa". L'independentisme català és europeista sense clivelles. Si ser europeista promou la derrota de la democràcia espanyola, aleshores la democràcia espanyola hauria d'anar urgentment al metge. M'estranyaria que a cap unionista britànic li hagués passat ni un moment pel cap que la democràcia està amenaçada al Regne Unit per culpa del procés escocès.
Que un manifest com aquest es presenti sota l'estendard de la llibertat i la igualtat no és sinó un exercici més de cinisme. El que des de ja fa massa temps està seriosament amenaçat en aquest país és la possibilitat que els catalans visquin com a ciutadans de ple dret, amb el degut respecte envers la seva llengua, les seves institucions, el seu model educatiu i la seva butxaca. El secessionisme no només no atempta contra la llibertat i la igualtat, sinó que vol ser un remei dràstic contra dècades d'atacs reiterats a la llibertat i la igualtat.
