22 de juliol de 2014
22.07.2014

Eleccions a la vista

22.07.2014 | 00:00

Tot fa pensar que en les properes hores, Rajoy i Mas es veuran les cares, deixant enrere molts mesos d'unes relacions inexistents. Són els dos líders que poden evitar un xoc de trens davant d'un proper curs polític marcat per la data del 9-N.
Mentre Mariano Rajoy gaudeix d'una majoria folgada a les Corts generals, Artur Mas en minoria parlamentària haurà de donar explicacions a socis tan diversos que van des d'ERC fins a ICV-EUiA, tot passant per la CUP. Les posicions certament de sortida juguen a favor del president espanyol.
Però ambdós polítics són conscients que avui el PP no revalidaria ni de bon tros la majoria absoluta i que CiU ja no és la primera força de Catalunya en benefici d'una ERC que cada dia amplia més la distància segons les enquestes. Aquesta circumstància pot pesar molt a l'hora d'intentar arribar a acords. En un parell d'anys es pot veure un PP que depengui de grups tan diferents com el PSOE o UPyD i una federació de CiU que, com a millor opció, farà de crossa d'ERC.
Rajoy no autoritzarà de cap de les maneres la consulta secessionista, mentre Mas no pot fer marxa enrere perquè el calendari polític a Catalunya des de fa molts mesos el dissenyen Oriol Junqueras i Carme Forcadell. Davant d'aquest panorama, el diàleg pot ser de sords. No sembla que hi hagi massa portes obertes. Les posicions són tan distanciades que malauradament no hi ha actors a l'escenari que puguin trobar sortides a un conflicte que encara pot créixer més.
Ni el PP ni el PSOE votaran mai a favor de la fragmentació de l'estat espanyol. I a Catalunya els partits que s'han pronunciat com a independentistes ja no acceptaran un millor finançament o una reforma constitucional que pugués reconèixer un estat plurinacional.
S'ha marejat molt la perdiu al llarg de la present legislatura. El govern de la Generalitat només té com a full de ruta la consulta i els treballs del Consell Assessor per a la Transició Nacional. Llevat d'aquestes dues qüestions, la inoperància a les conselleries és de dimensions majúscules. I al costat d'això, el PP pot tenir la temptació de presentar-se com l'única força a nivell estatal que garantiria allò de la unitat d'Espanya, la qual cosa gaudeix de molts adeptes a les províncies de la Castella profunda.
Tot plegat un trencaclosques de molt difícil solució. I a sobre cal afegir-hi que les enquestes ofereixen un panorama molt fragmentat amb l'aparició de noves formacions sense cap mena d'experiència i que des del populisme poden arreplegar el vot dels desencisats i d'aquells que ja no creuen en uns partits que al cap de quaranta anys es veuen desbordats pels esdeveniments, atès que no han sabut lluitar a favor de la transparència o contra la corrupció o redactar una llei electoral moderna amb la qual els ciutadans s'hi identifiquin en el moment d'anar a les urnes.
L'única sortida possible són unes eleccions generals i unes eleccions catalanes. Potser serà pitjor el remei que l'enfermetat, però les posicions actuals s'han esgotat i el conflicte l'hauran d'administrar uns altres actors polítics. Agradi més o menys aquest sembla ara l'únic camí possible i, mentre el tren vagi superant estacions, molts viatgers l'abandonaran o restaran a l'andana perduts entre l'escepticisme i la incredulitat. O sinó que ho preguntin al senyor Duran i Lleida.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook