23 de juliol de 2014
23.07.2014

Duran torna a assenyalar la lluna amb el seu dit

23.07.2014 | 00:00
Duran torna a assenyalar la lluna amb el seu dit

Quan Mas va accedir a governar per primera vegada Catalunya, va començar a patir un clar assetjament per part de Jordi Pujol, que, oblidant-se de la seva teoria del peix al cove, li va indicar el camí que ara s'està trepitjant. Mas no va tenir ni els cent dies de cortesia. Al patriarca se li va unir el primogènit, Oriol. Tots dos i algun altre inevitable conseller de tot van començar a moure l'arbre per fer caure les nous que ells s'havien de menjar. Duran també va ser posat en qüestió pel seu retrocés a Madrid.
L'aliança estava servida i així va ser. Mas i Duran es van enrocar contra els Pujol i la coexistència va ser un fet conegut per la soca de CiU. Aquesta batalla s'ha lliurat fins que Mas va acceptar ser el nou Moisès de la Federació i els tribunals van anar desgranant presumptes culpes de corrupció.
Ara Duran diu que plega de secretari general de CiU, encara que manté la presidencia d'Unió i els seus càrrecs a Madrid. Reunió solemne, roda de premsa, declaracions d'ambdós líders i de nou la fal·làcia de Duran que jura i perjura sobre la seva fe sobiranista, malgrat que se'n va per la seva discrepancia amb el procés. Res de nou. En un consell nacional d'Unió va dir que si el partit es feia independen?tista, ell en baixaria. Poc després, en un consell nacional de Federació, va repetir el crit de Carrasco i Formiguera davant el pilot que el va afusellar: "Visca Catalunya lliure".
Duran manté sorpresa la gent de Madrid, enganyats els de CDC i atemorits els seus. I en aquesta línia s'ha desenvolupat el seu adéu a la secretaria general, que no ha estat tal, sinó un missatge amb posada en escena cap a la militància d'UDC sobre el seu successor, Ramon Espadaler, un líder de la cúpula però no de les bases del partit, que tenen com a tal a Antoni Castellà, actualment a la màxima responsabilitat d'universitats a la Generalitat. Castellà va ser un magnífic secretari d'organització d'Unió que va eixamplar la base sobiranista del territori d'un partit que si bé no és independentista, sí que està, des de sempre, ple de gent que hi creu en una Catalunya lliure. La seva relació amb Duran és calculadament silent des d'una posició crítica. El seu càrrec al govern, com a segon de Mas-Colell, no va estar beneït precisament per Duran, que el volia mantenir content i enganyat. Espadaler és un gran gestor, amb un bon discurs i és de la mateixa escola de Duran: indefinit i equívoc. Però no hi ha res a fer: Espadaler per la gràcia de Duran, entre altres raons perquè a determinats partits la democràcia interna és pura quimera i els líders es volen perpetuar a través del seu ungit.
Mentre s'engega el debat sobre la dimissió de Duran, aquest en clau interna de partit, fa una operació succesòria digna del que es creu Maquiavel i no deixa de ser un modern Tartuf de la política catalana. L'operació és clara, però aquesta vegada dubto molt que acabi imperant el desig de Duran, perquè el vent d'un nou temps a Catalunya farà de la necessitat virtud si Antoni Castellà decideix sortir de la seva trinxera. Com diu el proverbi xinès, quan el savi assenyala la lluna, molts veuen el dit.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook