25 de juliol de 2014
25.07.2014

"La pregunta" per a Mas i Rajoy

25.07.2014 | 00:00
"La pregunta" per a Mas i Rajoy

"Els qui van a favor de la independència de Catalunya i els qui hi van en contra juguen més clar. Diuen les coses pel seu nom. Els altres juguen amb la gent"

Després que el president Artur Mas anunciés que estava disposat a negociar la pregunta i la data de la Consulta en la propera reunió amb el president Mariano Rajoy, podria suggerir-se que es convoqués un concurs públic, obert a tothom, sobre quina "pregunta" és la més adequada per proposar en aquella trobada.
Com escrivia aquí mateix, ja fa molts mesos, els més creïbles semblen, encara, els qui demanen la independència i els qui s'hi oposen. Els altres són, sovint, malabaristes de les paraules. Això no solament és vàlid ara, sinó que cal afegir-hi noves consideracions. Ja no es juga només amb les paraules, sinó també amb la pregunta -o preguntes- de l'anunciada Consulta.
Els qui van a favor de la independència de Catalunya i els qui hi van en contra juguen més clar. Diuen les coses pel seu nom. Els altres juguen amb la gent. Diuen sovint el que no pensen i pensen el que no diuen. Fan jocs de mans, amb les paraules i també amb les preguntes.
I així -com dèiem- el circ continua. Premsa, ràdio i televisió no parlen d'altra cosa, i l'opinió pública està més confosa i perduda que mai. Els qui haurien d'orientar-la no fan sinó distreure-la dels problemes reals i confondre-la.
Parlen als ciutadans del "dret a decidir", del "dret a votar", del "referèndum necessari", de la "consulta ineludible", però aquests no saben sobre què han de "decidir", "votar", "referendar" o "ser consultats", ni la manera com hauran de fer-ho. Només ho tenen clar, segons sembla, els independentistes i els antiindependentistes més radicals. Ni el president Mas, com es veu, no ho té massa clar, ja que ara vol negociar el que va pactar.
Això de "decidir", "votar", "referèndum" i "consulta" va néixer del desig i la voluntat d'independència d'amplis sectors.  Per això els seus defensors i els seus detractors ho tenen tan clar. Els altres han pujat al carro d'aquesta moguda, per oportunisme, a cop de manifestacions multitudinàries i ambigües, que han vist, o volgut veure, com una gran marea que s'ho emporta tot cap endavant.
I arribat el moment de concretar per ser eficaços, tot són discrepàncies, paraules buides o de doble sentit, o de molts sentits. No saben com compaginar el desig amb l'oportunisme, l'il·lusionisme i el realisme. Possibilitat real amb possibilitat virtual. Estem en democràcia -més o menys imperfecta o inacabada-, però en un sistema democràtic de dret que va costar molt d'aconseguir i que caldrà, certament, perfeccionar i acomodar als canvis socials. Però el sentit comú ens diu que no es pot llançar tot per la borda, amb esclats d'entusiasme, animats des d'instàncies interessades, que fins i tot poden aparentar sentiments majoritaris, més que raonaments sensats. Les mogudes no sempre són les millors expressions democràtiques.
Invocar legitimitats és lícit i raonable. Però hi ha moltes legitimitats. El marc constitucional n'ha d'incloure com més millor, perquè totes són respectables. Però, en un Estat democràtic de dret, com l'actual, la  primera legitimitat és l'establerta en el seu dia per la voluntat popular de manera legal i democràtica. Cal tenir-la en compte, encara que sigui per voler modificar-la o canviar-la en la seva formulació politico-jurídica.
D'aquí ve l'enrevessat problema de formular definitivament la "pregunta" per a la famosa Consulta, que no sembla pas es pugui celebrar com a tal.
Si la consulta -sobre l'opinió, el desig o la voluntat- es planteja entre independència o no independència, el simple fet de formular aquesta disjuntiva, és a dir, de considerar la independència com una possibilitat real, ¿no suposa admetre de fet el caràcter sobirà del poble català, com ja es va proclamar en la Declaració del Congrés, recorreguda davant el Constitucional i a?nul·?la?da per aquest?
Una pregunta així difícilment podria no ser també recorreguda, ja que admet, implícitament, la hipòtesi de la secessió de Catalunya, contrària a la lletra i l'esperit de la Constitució, que -agradi o no- consagra la "unitat i sobirania" nacional d'Espanya.
Per tant, mentre no es reformi la Constitució vigent, aquest tipus de pregunta no podrà prosperar, ni per l'article 92 ni pel 150.2 ni per cap altre, per molt que això es vengui com a viable. Ni tampoc en la propera reunió Mas-Rajoy, amb molt poc marge de maniobra. I fins i tot tampoc, governi qui governi, en el cas d'una hipotètica modificació del text constitucional, ja que aquest punt de la "unitat i la sobirania" sempre serà considerat essencial. Contra aquesta situació no hi cabria sinó una rebel·lió de final incert. Qui la vol? En aquesta situació d'estancament i desorientació, la proposta de "pregunta" del nou secretari general dels socialistes catalans, Miquel Iceta, sembla molt raonable i fins i tot viable.
És la formulada de la manera següent: "¿Vol que el Govern de Catalunya negociï amb les institucions de l'Estat un acord que garanteixi el reconeixement del caràcter nacional de Catalunya, un pacte fiscal solidari i el blindatge de les competències en llengua i cultura?"
És el text que hauria d'estar sobre la taula en l'esperada cimera de Rajoy i Mas. És una proposta raonable, intel·ligible, jurídicament admissible i políticament acceptable. I una bona oportunitat, que caldria no desaprofitar.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook