És públic i notori que les eleccions europees no generen conseqüències. Per això han fet pols Joan Carles de Borbó, Pérez Rubalcaba, Pere Navarro, Patxi López, Willy Meyer i altres víctimes de menor entitat. I atès que el comicis al Parlament Europeu són innocus, també es jubila precipitadament Duran i Lleida. L'inventor de la tercera via catalana no ha sobreviscut a la seva creació. El ministre eternament frustrat potser anticipa el desastre de CiU si no hi ha referèndum. De moment, la seva estampida recorda una vegada més la impossibilitat d'una anàlisi de l'actualitat que no introdueixi en l'equació Podem.

Pablo Iglesias es va negar a celebrar el resultat electoral, expressant el seu rebuig a un paper testimonial. No obstant això, els seus cinc escons han propiciat nombroses càrregues de profunditat i un canvi radical d'estil en la política espanyola. Igual com passa amb les informacions explosives, els efectes de l'irresistible ascens de Podem no sempre coincideixen amb els propòsits del moviment emergent. En concret, i a propòsit de Duran i Lleida, la iniciativa motejada d'antisistema haurà contribuït a desactivar l'independentisme català amb repercussions imprevisibles.

Catalunya no va ser el terreny millor abonat per a Podem, perquè el descontentament generalitzat s'hi havia canalitzat cap a sigles independentistes amb un paper destacat per a Esquerra. No obstant això, la branca catalana d'oposició al Govern sense anells identitaris ha trobat una alternativa inesperada. La sacsejada a càrrec de la formació de Pablo Iglesias comporta un enfrontament immediat amb les polítiques vigents, que dilueix la necessitat de la intermediació dels sobiranistes. Resulta curiós que una iniciativa desacreditada per proetarra estigui encapçalada per qui es defineix com a "patriota espanyol", i que cursi amb un efecte balsàmic sobre les fissures territorials. Ara bé, el PP tornarà a equivocar-se si pensa que Podem garanteix el triomf de la inacció predicada per Rajoy.

S'aproxima l'instant decisiu en què Mas assegurarà que mai va prometre un referèndum d'independència, i que la tèbia consulta pot esperar. Mentrestant, no s'ha revelat el misteri que va doblar a Catalunya la proporció d'independentistes. En a penes un lustre, la temptació de caminar a soles va passar de seduir un de cada quatre catalans a reclutar-ne un de cada dos. La versió oficial atribueix la duplicació de l'enrolament a la decepció causada en aigualir un Estatut que la majoria del cens es va negar a votar en un sentit o un altre. Si Podem frena aquesta tendència sobiranista, es confirmarà que l'hostilitat al Govern de Madrid per arguments econòmics o ètics va trobar aixopluc en la petició d'un estat propi, la proposta que més pot ofendre el PP i que condueix a un suport massiu a la primera pregunta del referèndum bifront.

La mobilització de Podem conquista objectius que no pretenia, perquè ni la iniciativa més puixant pot imposar-se a la realitat. Simètricament, el panorama estatal ha d'habituar-se a un nou llogater que ha vingut per quedar-se. És una altra dada que emparenta Iglesias amb el Felipe González dels anys setanta, un líder amb massa suports per escudar-se en la falta d'espai en l'espectre prèviament dissenyat. També aquell líder progressista va impedir la radicalització de les esquerres, mentre adaptava el seu personatge perquè fos digerible per les decisives classes mitjanes. Tres dècades més tard, el radicalisme d'Iglesias tampoc serà establert pel seu bressol, segons pretén graponerament Esperanza Aguirre. El retrat definitiu es gravarà a la línia de meta.

Produeix cert estupor contemplar polítics de la talla de Joan Carles de Borbó, Rubalcaba o Duran, desplaçats de l'estadi per una marca almenys irreverent. Convé recordar que l'establishment italià també titlla de "bàrbar" Renzi, el governant al qual insisteix a assemblar-se Pedro Sánchez malgrat que no posseeixen ni un tret en comú. A Catalunya pot doldre l'obvietat que una part de la ciutadania prefereixi trencar abans amb la configuració actual de la banca que de les Espanyes. Els governants han d'aprendre d'institucions més sibil·lines, com el Tribunal Suprem. Fa un any, exculpava d'una tacada i sense pestanyejar José Blanco, Yolanda Barcina, Jaume Matas i Francisco Camps. Amb les europees al clatell, ?desaconsella l'indult a Matas i manté la pena de presó a Carlos Fabra. Els magistrats també entenen de codis electorals.