el dimecres 16 de juliol, una nota del gabinet de premsa del Tribunal Constitucional (TC) anunciava que el ple del tribunal havia desestimat "per àmplia majoria" el recurs d'inconstitucionalitat presentat pel Parlament de Navarra contra alguns articles de la Llei 3/2012, és a dir de la reforma laboral aprovada pel govern del Partit Popular. Que jo sàpiga, però és possible que els meus coneixements s'hagin quedat obsolets i necessiti reciclar-me, les sentències estimen totalment o parcial, o desestimen, demandes i recursos, i si hi ha discrepància amb la decisió d'alguns dels seus membres en òrgans col·legiats es presenten vots particulars. Però, en fi, sembla que el redactor de la notícia volia destacar precisament que molts magistrats, concretament nou, havien votat a favor de la desestimació, mentre que només tres mosqueters, perdó tres magistrats (en què debia estar jo pensant?) van votar a favor de l'estimació del recurs, amb un vot particular tan extens com la sentència, i segons la meva opinió molt més intens jurídicament parlant des del pla constitucional i no d'estricta legalitat.
Aquesta sentència és la segona dictada a favor de la reforma laboral (la primera va ser amb ocasió del pronunciament sobre una qüestió d'inconstitucionalitat d'un Jutjat d'allò Social de Madrid) i queda encara pendent el coneixement del recurs sens dubte més important, el presentat pel PSOE i Esquerra Plural, encara que per ser sincers crec que el TC ha deixat desbrossat el camí per a la seva desestimació, almenys en gran part, atès que hi ha arguments en l'esmentat recurs que coincideixen substancialment amb el presentat pel Parlament navarrès.
Durant els últims dies moltes persones, la major part d'elles externes al món jurídic, m'han preguntat si considerava "correcta" la sentència del TC i si podia impugnar-se o denunciar-se davant instàncies i organismes internacionals si es considerava que no respectava la normativa internacional. En els marges òbviament molt limitats d'un article periodístic responc a la primera qüestió (en la segona hi estan treballant les organitzacions sindicals) amb l'afirmació que no crec que la sentència sigui correcta des de la perspectiva de la interpretació dels drets constitucionals de llibertat sindical, negociació col·lectiva i al treball, i per això coincideixo amb les tesis recollides en el vot particular, ja que l'esmentada resolució situarà segons la meva opinió al Dret del Treball i als drets constitucionals laborals en una posició subalterna i subordinada al "dret de l'economia" i als condicionants econòmics de cada moment concret, i em sorprèn com la majoria del TC accepten aquesta subordinació sense majors problemes i sense efectuar, com a mínim, alguna reflexió sobre la necessitat de seguir defensant un Dret del Treball tuïtiu almenys quan millori la situació de crisi econòmica, millora que per al president del Govern ja s'ha donat com ho demostra el seu eufòric discurs de dijous passat en el II Fòrum de polítiques públiques d'ocupació al referir-se a les dades de l'Enquesta de Població Activa del segon trimes?tre. En certa mesura, i suggereixo aquesta qüestió per a debat, la sentència aparca i s'aparta del pacte constitucional de 1978 que es va realitzar (bé o malament, ara és molt fàcil criticar-lo, però recordem quin era la situació política i social de la transició) entre el món del treball i les forces econòmiques. Per descomptat, si algun dia (2015?) hi ha un canvi de govern i l'esquerra torna al poder, li costarà recuperar aquest pacte com a mínim, ja que l'impacte real de la reforma laboral no és només el que apareix en les normes sinó el que ha arribat a la vida real de moltes empreses i centres de treball, en especial de petita dimensió, que no s'oblidi que són la gran majoria del teixit productiu espanyol i català.
Hagués estat possible, i jurídicament molt més respectuosa amb el text constitucional i les normes internacionals, una sentència que no donés per vàlid el període de prova d'un any (encara que sigui en empre?ses de menys de 50 treballadors, que són el 98% de les que hi ha a Espanya), que no vali?dés la possibilitat d'inaplicació del conveni per una decisió en la qual participa l'Admi?nis?tració (sota el paraigua formal que la comissió consultiva nacional de convenis col·lectius és un organisme independent) i que hagués qüestionat la prioritat absoluta del conveni d'empresa perquè d'aquesta manera es vulnera segons la meva opinió l'autonomia col·lectiva dels agents socials per regular les condicions de treball (amb el paraigua formal que la Constitució no reconeix ni regula un model concret de negociació col·lectiva).
En el moment actual, i la vista de la sentència (i amb independència de què diguin en el seu moment el comitè de llibertat sindical de l'OIT i el comitè europeu de drets socials), la "patata calenta" la tenen les organitzacions sindicals per intentar establir ponts amb el sector del món empresarial que valora la importància d'unes relacions laborals sòlides i basades a l'acord, per tal d'anar arribant a pactes que per la via del diàleg social tornin, com a mínim parcialment, les relacions laborals a un àmbit de diàleg i concertació.
La sentència (no només aquesta sinó altres anteriors del TC sobre la reforma laboral i sobre les competències autonòmiques, amb un creixent i preocupant procés de recentralización política) obliga a actuar en dos fronts els qui estan en desacord amb la mateixa: en primer lloc, el juridicopolític, amb l'anàlisi crítica de la sentència i propostes d'intervenció judicial basades en el marc constitucional i en el dret internacional que salvin els aspectes més rellevants de les tesis oposades a la reforma i defensades fins ara per un sector de la judicatura; en segon terme, insisteixo, i molt més important per a mi, el social i el rellevant paper que han d'assumir els agents socials, atès que crec que, vulguin o no una part dels mateixos, estan obligats a entendre's perquè si alguna cosa no interessa a moltes importants empreses és un procés de balcanització de les relacions laborals i de devaluació salarial interna fins a límits insospitats.
I per incitar a debats posteriors, estic segur que la sentència no agradarà a tots els qui creiem que no poden deixar-se les relacions laborals i les normes que les regulen al diktat de les forces econòmiques, però sí que concitarà l'aprovació d'aquells que creuen (i no són pocs) que moltes normes laborals són un fre al bon funcionament del sistema econòmic (o bo per a ells, almenys).
