30 de juliol de 2014
30.07.2014

El partit Podem-Podemos

30.07.2014 | 00:00
El partit Podem-Podemos

"Hi havia un buit electoral entre els partits convencionals i el buit sempre tendeix a omplir-se de forma insurreccional, populista
o de raonament ben travat"

S'han publicat molts articles esbrinant com Podem s'ha catapultat a l'èxit electoral, alhora intenten escatir la seva ànima jove. Podem és un abans i un després en la vida política en l'Estat espanyol. Una nova formació apareguda inopinadament, inspirada en la convocatòria multitudinària dels indignats a la plaça del Sol de Madrid, el moviment del 15-M del 2011, i en la campanya electoral del "Yes, we can" d'Obama.
"Podem" és un crit engrescador que activa la població a prendre actituds positives contra l'estaticisme regnant, l'stablishment, un missatge redemptorista i demolidor contra l'ordre establert viciat, una proclama que vol retornar la confiança en la capacitat del poble per capgirar una concreta forma de fer política; una política de dos partits envellits que es tornen en el poder, el PP i el PSOE i sempre que un s'encimbella al govern porta un exèrcit de funcionaris, de recomanats que col·loca en l'administració.
La població nascuda després que s'aprovés en referèndum la constitució, com part d'aquells que van votar-la o abstenir-se, està bastant atuïda de veure les mateixes cares incrustades en els despatxos oficials, de veure uns personatges amb pinta gangsteril, uns garruladors fanfarrons, que inauguren aeroports impossibles i fastos en el seu propi honor. Com també fastigueja aquesta fugida endavant d'en Duran Lleida. Aquestes tàctiques avorreixen. Ha estat decebedor la confirmació d'una sospita sobre la fortuna a l'estranger de la família d'en Jordi Pujol; una autèntica sotragada emocional per a aquelles persones que li havien fet confiança en algun moment.
Indiscutiblement el nom del partit Podem porta implícita la mobilització social: "sí, és possible!". Tanmateix aquesta virtut de tombar l'status-quo només es pot aconseguir mitjançant un gran esforç col·lectiu, una cohesió quasi fraternal entre descontents, els pàries, els desnonats, la gent crítica amb el sistema, farta de la corrupció, del nepotisme, dels aforaments, de la neciesa de molts polítics que es mofen de la població cínicament.
Un Pablo Iglesias amb aspecte de noi espavilat implicat en totes les causes perdedores capitaneja la formació, que cada dia és més nombrosa. Molta gent s'identifica amb el llenguatge entenedor, poc de polític professional, d'aquest líder, que s'assembla a un familiar seu, a un amic dels seus fills.
Hi havia un buit electoral entre els partits convencionals i el buit sempre tendeix a omplir-se de forma insurreccional, populista o de raonament ben travat. Els antisistema amb regust maniqueu es van trobar a la facultat de Ciències Polítiques de Madrid, bressol intel·lectual i ideològic de Podem, i a Catalunya a la universitat del carrer, és el cas de la CUP, que s'anticipà al moviment dels indignats i serví de precedent polític de la formació liderada per Pablo Iglesias. Grups polítics que es belluguen com peix en l'aigua en les noves tecnologies, nois moderns en el sentit que han sabut entendre l'eficàcia d'internet i han deixat bocabadats els dos partits encarcarats que encara creuen que el món es igual al de fa trenta anys. Els nous polítics pujaran aviat al tren d'alta velocitat d'Internet sabent que la nova realitat social està enganxada a les eines multimèdies. Han jugat bé la carta d'accedir ràpidament als electors i han establert bona complicitat a l'hora de fer arribar els missatges curts i densos; han dinamitzat el sector social disgustat amb el poder.
A l'Estat espanyol, Podem, a Itàlia "5 estrelles" d'en Beppe Grillo, que va obtenir un gran èxit electoral protestant contra el sistema de castes i a Grècia, sacsejada per una dura crisi, el partit inconformista amb cara descaradament revolucionària la Coalició d'esquerres, un partit anticapitalista radical, Syriza, formant un conglomerat polític amb afinitats ideològiques. Tres formacions que revelen el malestar en aquests països mediterranis, sotmesos a un rígida austeritat i una retallada de drets socials.
Actualment, mentre la dreta irritada encapçalada per Esperanza Aguirre, que no perd mai la seva sorneguera arrogància, aporrina amb una agressió brutal a Podem tot fent una odiosa campanya de desprestigi contra Pablo Iglesias, Podem entendreix la gent quan rep aquests cops immerescuts. La dreta, en lloc d'argumentar, acusa, insulta. Serà Esperanza Aguirre un talp d'en Pablo Iglesias infiltrat a les files de l'avantguarda del PP? Puix que res pot suscitar més sensibilitat electoral positiva que ser blasmat per persones tan prepotents com desacreditades com ella o en Felipe González. Li fan la campanya electoral a Podem, no cal que es mobilitzin, simplement que contestin els improperis que reben de la caverna espanyolista.
Alguns s'han tranquil·litzat creient que Podem és una foguerada efímera que aviat esdevindrà fum, que no ha vingut per quedar-se, que és un moviment de passavolants enfadats i que, en la mesura que ens escapem de la crisi, es dissoldrà com un terròs de sucre en un vas d'aigua. Van errats.
L'última enquesta del CIS situa Podem com a tercera formació en intenció de vot per davant d'Izquierda Unida i el seu cap de llista, Pablo Iglesias, és el més valorat dels que es van presentar a la campanya electoral pel parlament d'Europa. Una última enquesta, no sé si cuinada, d'El País, situa Podem com la segona força guanyadora a Catalunya (13,45%) si es presenta en unes eleccions generals, a poca distància d'ERC (15,2%) i davant de CiU (10,4%), PSC (8,7%), PP (6,6%), ICV (5,6) i Ciutadans (3%).
Que el partit Podemos es pot trencar, sí, però no per les agressions externes, que els agermanen encara més, sinó des de dins si els fums els pugen al cap.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook