06 de agost de 2014
06.08.2014
Diari de Girona

Ho confesso: jo he votat a en Jordi Pujol

06.08.2014 | 00:00
Ho confesso: jo he votat a en Jordi Pujol

"L'error d'en Pujol fou pensar
que era l'intocable i honorable Jordi Pujol. El personatge
va devorar l'autor. Ha fet molt
de mal i en el pitjor moment"

Tothom fa llenya de l'arbre caigut, tanmateix en Jordi Pujol ens ha defraudat i m'és ben igual que vulgui salvar els fills, la muller o si s'ha fet l'harakiri polític. La percepció ciutadana, a hores d'ara, és que el seu període ha estat un teixit de mentides polítiques. La foscor de la corrupció apaga dramàticament les llums de la seva etapa al govern de la Generalitat.
Ho confesso: he votat més d'un cop a Jordi Pujol creient que era un estadista honest, que liderava amb seny el país i ens cuidava com el pare bondadós que aconsella per on havíem d'anar i a què podíem aspirar. En un moment que tants espavilats s'han encrue?lit amb en Pujol declarant que ells sí que sabien que no era tan sant com el pintaven, jo, pobre innocent, li feia confiança, fins he escrit en aquest diari lloances a la seva persona. Ho declaro: em sento estafat; el desengany no l'estenc a altres polítics.
He deixat passar uns dies perquè em sentí molt disgustat quan vaig escoltar les disculpes d'en Jordi Pujol reconeixent on guarda part de la seva fortuna. No volia escriure en calent. Volia pair-ho i deixar que altres amb cap més fred diguessin la seva sobre aquest afer que afecta una persona que va ser molt respectada per molts catalans, fins i tot per polítics forans. Ara bé, molts dels que s'han acarnissat amb la seva persona, ara estellada, ja fa anys l'havien posat a l'infern polític i de nou l'han tret una estona per demonitzar-lo un cop més per endinsar-lo més al fons.
Vaig votar-lo per primer cop a la vida, abans havia votat al PSUC, el PSC i ERC, quan un dia en Pujol va sortir a la televisió penedit demanant disculpes al col·lectiu gitano perquè el dia anterior havia emprat la dita xenòfoba "un tracte de gitanos" que significa realitzar un negoci amb males arts, enganys, amenaces, suborns. Per primer cop un polític sortia públicament a recriminar-se i ho emprà per renyar tots aquells que utilitzen el llenguatge com a arma llancívola per menysprear el proïsme amb locucions racistes o masclistes. Tot això passava en el període que el PSOE regnava ufanós, malgrat que la societat estava pendent dels afers del GAL i altres partits estaven embardissats en processos interns de descomposició.
Un dur cop moral per a molts catalans. No m'ho esperava; sí que arran de la trobada de l'Alicia Sánchez-Camacho amb una ex-xicota d'un fill d'en Pujol en un restaurant de Barcelona vaig intuir, com tanta gent, que hi havia una foscor financera en el clos de la família. Tampoc vaig considerar que l'afectava, sí que esquitxava la seva muller, però no el meu ex-president. Això no, impossible.
Jordi Pujol era el bonhomiós "pater familias" (especialment de la seva), el rector de poble que entra a la casa i s'asseu al costat del botiguer al costat de la llar de foc, igual atenció prestava a la mestressa amb qui compartia el neguit per fer diners per passar l'hivern. Es parava al carrer i preguntava al passavolant com li anaven les coses. Un comportament gestual que el feia pròxim, que l'acostava a la gent, malgrat que alguns dels seus íntims asseguraven que era altiu, estirat, i que aquest populisme era fingit, assajat a fi de seduir electors. Sigui per una raó o una altra, tot contribuí a la seva idealització i a convertir el president en un paradigma moral. El dijous passat Jordi Xargayó, a l'article "Menys hipocresia", escrivia que el Diari de Girona fou, en un oasi de silenci, una veu crítica i si algun partit hagués pres en consideració el que aquí es deia, probablement s'hauria tallat abans el poder de l'home fort de CiU. Les majories absolutes s'envalenteixen pensant que són impunes.
En aquest diari, si bé és cert que he elogiat Pujol i el seu paper decisiu en el període de la transició política i el seu heroisme en la nit fosca i perillosa franquista, igualment vaig mostrar-me decebut del seu últim govern perquè va aconseguir enemistar-se amb totes les forces polítiques deixant una mala herència a l'Artur Mas. Va ser incapaç de preveure per culpa de la seva actitud prepotent i desdenyosa el sorgiment del tripartit, que s'anava configurant davant dels seus nassos. Una miopia impròpia d'un suposat estadista. Com podia no adonar-se que el PSC coquetejava amb ERC, fins a l'extrem que en alguns ajuntaments els regalava regidories. Es va adormir a la palla daurada del poder que interpretava etern, per això Marta Ferrussola, quan sortí del Palau de la Generalitat, declarà que tenia la impressió que els havien entrat a robar. Senyora, la Generalitat no era seva, ni del seu home, ell era un llogater, un passavolant en la història de Catalunya.
Alguns li perdonaven el seu poder omnímode perquè ell simbolitzava Catalunya, era el país i a la pàtria se li poden disculpar els excessos. Aquest poder li permetia executar amb mà de ferro les seves venjances personals contra els que no combregaven amb el seu ideari o no li reien les gràcies. Talment com el propietari que afalaga caritativament els masovers, però els explota i amenaça afirmant que els altres cacics són molt pitjors que ell.
L'error d'en Pujol fou pensar que era l'intocable i honorable Jordi Pujol. El personatge va devorar l'autor. Ha fet molt de mal i en el pitjor moment. Ho ha fet per afeblir la consulta com a últim servei a l'Estat espanyol? No ets Catalunya, com pretenies, tanmateix et vas fondre i confondre amb el país i ens vas confondre a nosaltres. CiU, sota el complex d'Èdip, ha matat el pare i ara fa un tallafocs per no cremar-se. La vida continua i el país està viu.
L'eslògan "la feina ben feta no té fronteres" ara l'entenem molt bé. Jordi Pujol defraudava i els calerons, a l'estranger.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook