EDuran Lleida sempre hi és. En el cel, a la terra o en el mar. En qualsevol indret pot aparèixer. És incombustible. Ara ha plegat i no ha plegat i amenaça dient que al novembre tornarà sense haver marxat, perquè preveu que CiU a causa de la consulta es desintegrarà i es produirà un gran buit electoral al centre polític català. Allà, al bell mig, s'ha citat i vol reunir-se amb ell mateix sota els auspicis de poders factuals econòmics, empresarials i banquers. Un centre dreta catalanista, amic, bon amic de l'Estat espanyol i recuperar així la confiança dels desconfiats que consideren que CiU els ha traït perquè ha anat massa lluny amb les seves aspiracions secessionistes.
S'atribueix erròniament a Diògenes de Sinope (un filòsof, curull de llegendes) l'afirmació que "el moviment es demostra caminant"; un argument emprat per desfer l'aporia contra el moviment de Zenó d'Elea, deixeble de Parmènides. Si és cert que el moviment es demostra caminant, aquesta veritat aplicable a tothom no és vàlida per en Duran Lleida, puix ell evidencia que el moviment es demostra estant-se quiet. Ell no es belluga, és el món el que es mou, talment com el Déu d'Aristòtil sense potència, acte pur.
Creu fermament que el xoc dels trens, de moment inevitable, mostrarà una tercera via lluent, nova, a punt de ser estrenada amb el vistiplau dels unionistes desencantats, uns d'Unió, altres del PP, fins pot esgarrapar vots a C's i del PSC. Suposo que compta amb la valuosa ajuda financera d'industrials i d'alguns intel·lectuals que estimen Catalunya, però no la volen separada d'Espanya, tampoc submisa, ni brutalment colonitzada. Volen servar la nostàlgia, els trets culturals específics, folklòrics, gastronòmics, literaris, allò que Jordi Pujol denominava "fet diferencial" per no dir independència o sobiranisme.
Es tracta doncs de fer una opa a Convergència, una absorció més o menys amistosa; si surt bé, ell s'encimbellaria al lloc d'Artur Mas, a qui ja veu com un cadàver polític per culpa del seu aventurisme insensat, de la seva ocurrència de conduir al país a un estret i obscur congost. En Duran no ha trencat amb CiU, manté un pont de contacte que li ha de permetre avançar amb el seu exèrcit a la conquesta del poder. Està convençut de la desintegració de Convergència i vol refundar-la o inventar un nou partit polític.
Tot aquest procés cap a la independència li fa nosa, li és una molèstia mental que el fatiga massa. Durant aquests dos últims anys no sabia per on girar, per això feia el cagadub?tes. Ha mantingut una ambigüitat calculada, mai s'ha mostrat refractari a la consulta, pe?rò aquesta consulta li resulta sobrera, per?què creu que és suficient maquillar un xic l'estatus quo actual: millorar el finançament, anul·lar la llei Wert en ensenyament, connec?tar Barcelona amb l'aeroport amb una llançadora, fer alguna carretera i alguna coseta més.
En Duran no té la murrieria d'en Pujol, la seva capacitat de convocatòria, el seu encant, no obstant té olfacte polític, la prova és que en lloc de fer classes fa molts anys que viu de la política i en viu bé. Forma part de l'aristocràcia política, el que ara s'anomena despec?tivament la "casta", la més pura i antiga. Ara en Duran té un pla, un pla de regeneració, una operació reformista com la que dissenyà Roca Junyent per ocupar l'espai vacant de centre, després del naufragi de la UCD d'Adolfo Suárez. El centre històricament és el lloc de trobada de moltes sensibilitats polítiques que repel·len els extrems. "In medio, virtus". Els extremismes repugnen perquè voregen l'abisme, el penya-segat del suïcidi col·lectiu. El renovat PSOE liderat per Pedro Sánchez afirma també que vol reconquerir el centre esquerra i convertir el partit en una proposta atractiva que xucli des de l'esquerra votants de centre. Seduir-los perquè no caiguin temptats amb les llamineres promeses de Podem i d'IU.
Fa poc en una població del Baix Empordà en un esmorzar Duran proclamà: "Volem que es reconegui la personalitat nacional de Catalunya i a partir d'aquí fem la proposta de confederació que vol dir: volem continuar sempre que es respecti el que som i per tant de tu a tu amb l'Estat buscarem un horitzó i un futur comú. Una proposta lluny d'ERC, una proposta nítida, claríssima, que l'hem de compartir amb molta gent perquè hi ha molta gent que vol fer-ho". Res de nou sota el sol. Ja sabíem que això és el gran ideari d'Unió capitanejat per en Duran, ignoro si els altres seran tan càndids de creure en la confederació. Què té aquesta proposta d'original? És peix al cove. És autonomisme retocat amb un pinzell que acoloreix els arbres tardorencs amb una pàtina de verdor.
En Duran no té carisma, no té la destresa del líder nat i algunes imatges que ha submi?nistrat, com aquella en què se'l veu esmorzant en una suite de l'Hotel Palace, com un virrei de república bananera, l'allunyen oceànica?ment de la gent del carrer. Quantes persones en temps de crisi poden identificar-se amb un líder que ufanosament llueix en una estància de luxe? Com pot presumir d'haver triomfat com un nou ric gràcies a la política?
Sí bé els parlamentaris de Madrid tots confirmen que en Duran -l'altre: la Soraya Santamaría- a l'hora del sarau és el més engres?cat i ballarí, això no li reporta cap atractiu electoral. No és en Duran un alenada d'aire pur que oxigeni la vida política catalana. És un "déjà vu". Una ombra d'una ombra del passat que vol projectar-se en el nou present per il·luminar-lo, més, ai las! l'enfosqueix. A hores d'ara és el passatger solitari que llisca per la tercera via.
