15 de agost de 2014
15.08.2014

Cartes

15.08.2014 | 00:00

La "sobtada" confessió
de Jordi Pujol
Jaime Serrano de Quintana. President de l'Associació Cultural Gerona Inmortal.
El reconeixement per part del qui fou President de la Generalitat de Catalunya, el Sr. Jordi Pujol Soley, de l'existència de 3,40 milions d'euros a l'estranger, sense declarar, durant trenta-quatre anys, no ens ha sorprès de cap manera. Alguna referència no demostrada n'havíem tingut, reafirmada més tard amb el que es relata a dos magnífics llibres: Jaque al virrey de Josep Manuel Novoa Novoa (Akal), i el llibre escrit pel periodista Xavier Horcajo La pasta nostra (Sekotia), en els quals es descriu amb pèls i senyals, molts, molts, moltíssims afers no precisament lloables, no només de l'ex-president, sinó de molts dels seus familiars i col·laboradors més o menys propers a la seva persona.
No obstant, entenem que encara que el fons de la qüestió és importantíssim, és també de gran interès saber el perquè d'aquesta confessió tan sobtada. No creiem que fos espontània (com tampoc vam creure en el seu moment l'abdicació "espontània" de l'anterior Cap de l'Estat). Tenim les nostres hipòtesis d'una cosa, i de l'altra, però només són això, hipòtesis.
El cert és que aquesta "sobtada" confessió, molt probablement la punta de l'iceberg, ens fa recapitular sobre aquell eslògan electoral de "la feina ben feta no té fronteres". Ja ho hem vist, que ell ho ha sabut practicar amb total perfecció.
I com que això "ara sí toca", tampoc ens podem limitar a la figura del qui ha estat el màxim referent del nacionalisme català en les darreres dècades. Hem de mirar, per ser equànimes, a la seva dreta i a la seva esquerra: Per esmentar només dos exemples: Luis Bárcenas i Narcís Serra, de qui encara recordem amb ironia aquelles paraules pronunciades a la nostra ciutat, que vivia d'una nòmina, com si fos un treballador per compte aliè vulgar i corrent, o un funcionari més.
I encara podríem seguir més: Castelló, Palma, Caixa Madrid, Caixa de Galícia, Palau, Eres i Cursos de Formació a Andalusia, Urdangarin, etc., etc. Això tan desagradable que entela la ciutadania en general i els afiliats i votants dels partits respectius, que no mereix que se'ls tracti així, ens ha d'empènyer a buscar solucions, a fi de tallar definitivament aquesta escandalosa xacra:
La primera reimplantar la institució de l'antiga monarquia espanyola: el judici de residència, pel qual la persona destinada a ocupar un càrrec polític, donava compte públic dels seus béns, si els tenia, i ho contrastava al final de l'exercici. I en el cas que no pogués justificar noves adquisicions, era immediatament processat.
La segona, consistiria a prohibir expressament als polítics cessants d'ocupar, durant un període de vuit anys, càrrecs, encara que fossin honorífics, en els consells d'administració, tant a les grans empreses privades, com a les públiques.
D'aquesta manera se sanejaria l'exercici del poder polític.

Catalunya mariana
Francesc A. Picas. LA JONQUERA.
Les festes majors de molts pobles de Catalunya s'escauen en una festa mariana, especialment el 15 d'agost, festa de l'Assumpció de la Mare de Déu. A totes les comarques i vegueries de la nostra terra s'alça un Santuari dedicat a la Verge construït pels passats, amb fe, suor i pregàries.
Catalunya estima Maria. La fe del poble català no s'ha perdut. La portem marcada dins del cor. Catalunya serà cristiana o no serà la Catalunya que desitgem, profetitzà el bisbe Torras i Bages, el Patriarca de Catalunya.
Sota un cel blau i esplendorós, al compàs del refilar de les orenetes, el poble català canta bells cants de lloança a Maria. Els malalts i impossibilitats des del llit o butaca recorden com en la seva joventut acompanyaven la imatge de Maria per carrers i places de la Vila, somrient i beneint camps i conreus. Sentiu els cants del poble català? Salut us demana el poble fidel, i fent la sardana, guieu-nos al Cel. Feu que Catalunya retorni a Déu, si de Crist s'allunya Catalunya adéu

Cacics, igual a màfia
Joan Boronat Lecha. BLANES.
La democràcia a Catalunya és impossible mentre siguem part d'Espanya. Els grans cacics espanyols deixen fer i desfer als clans perifèrics mentre segueixin les pautes establertes. A Itàlia en diuen màfia. Allà tenen llur sistema de controlar les famílies indisciplinades; aquí també, destapant antigues malversacions. No em sorprenen gens aquestes pràctiques.
Al President Mas li encantaria (i a molts catalans també) que el Govern d'Espanya es desvinculés del caciquisme i permetés la consulta el 9-N, i en cas que guanyés el "sí", s'encetés una negociació per fer de Catalunya un Estat indepen?dent. En Mas passaria a la història, i els catalans finalment seríem lliures. Però sembla ser, de moment, que no succeirà ni una cosa ni l'altra. El caciquisme entorpeix la democràcia. En resposta a qualsevol tipus d'interferència per part d'Espanya a l'acció de votar, l'estratègia del President hauria d'ésser convocar els parlamentaris, el mateix 9-N, però al Palau de la Generalitat; fer una votació clara, independència "sí" o "no", i en cas de guanyar el sí, sortir al balcó de la plaça Sant Jaume, envoltat de centenars de milers de catalans expectants, i declarar la independèn?cia de Catalunya sense més preàmbuls. Demostrant al món que és possible portar un procés pacífic i democràtic, que els antidemocràtics no tenen arguments lícits per revocar.
Però si el Sr. Mas, tot i que no tingui cap lligam amb cacics, té por i prefereix vetllar pels seus interessos materials, li convé més la tàctica de les evasives, donar llargues al seu mandat i a la seva carrera política, seguir cobrant un suculent sou, demorar al màxim la convocatòria d'eleccions i deixar pas a un president amb més valentia que porti a bon terme la tan desitjada, necessària i merescuda independència de Catalunya.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook