15 de agost de 2014
15.08.2014
Diari de Girona

Les meves victòries durant la transició

15.08.2014 | 00:00
Les meves victòries durant la transició

Ara és de moda dir que la transició va ser una estafa, que no es va aconseguir res i que Franco va morir al llit. Que va ser una derrota. Crec sincerament que qui ho diu o no hi era, o no va fer res i es vol justificar a posteriori, o en fi, no en té ni idea. Jo en tinc una altra idea, aquí van els meus arguments.
Estàvem en un institut on la directora era feixista, vam pintar totes les parets, vam enganxar milers d'enganxines, vam fer moltes assemblees paralitzant les classes i fent vagues, moltes vagues. Va dimitir. Esperàvem que el professor de Formación del Espíritu Nacional sortís per la porta per tirar des de les finestres muntanyes d'octavetes. Ens vam fer amos de l'Institut, havíem creat un espai de llibertat. Teníem 16 anys.
El gener i maig de 1976 se celebren dos mítings de la JCC i del PSUC abans de la legalització de les organitzacions a Sabadell i a Terrassa, respectivament. Un esclat de llibertat i d'il·lusió. No ens ho podríem creure.
L'1 i 8 de febrer del 1976 dues manifestacions a Barcelona. Durant hores vam posar en escac al règim. Le Monde titulava la seva editorial: "Le défi catalan".
Febrer de 1976, Vaga General a Sabadell. Les classes treballadores es fan seus els carrers i les places. Cau l'Ajuntament franquista.
11 de setembre de 1976 a Sant Boi. Mai havíem vist tanta gent junta fent política sense córrer. Érem molts més dels que ells volen i diuen, vam pensar.
El 23 d'octubre de 1977 torna a Barcelona el President Tarradellas i queda anul·lat el decret de derogació de l'estatut de 1932.
Al Congrés de Cultura Catalana es dissenya la reforma de l'assistència primària. Trigarà a implantar-se però són un fet, eren una utopia que ara retallen i ens mobilitzem en la seva defensa.
S'aconseguirà la universalització de la sanitat i de l'ensenyament públics. Un repte històric que es produeix als anys 80. En altres països del nostre entorn ho tenien des de feia moltes dècades. Els pobles i ciutats van canviar més en vuit o deu anys que ens els últims 40. Es van asfaltar carrers, es van fer voreres, es van plantar arbres, es van fer places i parcs, els rius van deixar de ser clavegueres a cel obert, les platges es van netejar. Si tot això us sembla poc, no hi ha res a dir. Si no sabem reconèixer les victòries estem dient que no val la pena lluitar. Ni abans ni ara. Jo crec que és l'única forma d'avançar. Això sí, mai arribem a la fi de la història. Sempre cal tenir una actitud militant.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook