Vivim moments difícils. Els que ens estimem Catalunya i Convergència rememorem avui, en certa manera, aquell dia del 2003 quan després d'haver guanyat per primer cop les eleccions al Parlament, Artur Mas s'havia de conformar amb mirar-se la situació des de l'oposició. Veníem de 23 anys de govern de Convergència i fer les maletes per marxar de Palau no era cosa fàcil. Amb dolor, amb una certa consternació i un punt de ràbia, la gran família convergent vam acceptar les regles del joc -jo aleshores encara era un nen, però m'ho mirava de molt a prop-. Aquella, després de molts anys de tastar la derrota -amb paraules seves- i de liderar una oposició difícil a l'alcalde Maragall, era la primera gran mostra de lideratge de l'Artur Mas. Lluny d'arraulir-se, qui el 1988, després de moure's per entranyes de l'administració fins arribar a la direcció general de Promoció, i renunciar a tot per tornar a l'empresa privada -pel que s'havia format- davant la sorpresa de tothom, que pensaven que llançava per la borda tot el futur prometedor que tenia, animava un per un tots aquells militants i simpatitzants de Convergència que, amb la tristor de tastar la injustícia més amarga, l'antifairplay del tots contra un, vèiem com Maragall creuava la plaça de Sant Jaume i es convertia en president. Tot això ha servit en alguna ocasió a Artur Mas per fer broma de tot plegat: "He fet més anys d'oposició que de govern", ha ironitzat a vegades.

Per arribar a aquest punt, Mas -de qui avui ningú qüestiona el seu lideratge- va haver de patir moltes batalles. El recel dels militants més històrics que se'l miraven de reüll. L'ambició d'algun altre líder de la federació que es postulava des de feia temps per succeir Jordi Pujol... I per acabar-ho d'adobar, el 2001, Pasqual Maragall com a cap de l'oposició presentava una moció de censura contra Jordi Pujol per posar contra les cordes CiU. Que l'aleshores president s'autodefensés tenia un cert risc respecte a la fortalesa amb la qual passava el relleu. Però Artur Mas, com a conseller en cap, va ser qui va agafar el micro deixant en escac i mat la maniobra de Maragall i els socialistes, que sabien d'antuvi que aquella moció, la segona que rebia Pujol després de la de Josep Benet, no prosperaria. Potser va ser aquí, quan Mas va començar a demostrar el seu lideratge, mentre les enquestes li donaven deu punts d'avantatge al projecte de Maragall...

El president Mas sempre ha estat una persona reflexiva. D'aquí la serenor amb què el Govern ha pres moltes decisions o la valentia amb què les ha comunicat.

Abans d'arribar a la Secretaria General de Convergència, animat per la militància i pel seu antecessor, Pere Esteve, presumia -per posar un adjectiu, perquè Mas és molt humil- de formar part de les llistes de Barcelona com a independent. Una mostra de la humiltat de la qual parlava, i el sentiment d'equip amb què treballa, es reflecteix quan el 1995 li tocava per naturalesa ser el candidat a l'alcaldia i va cedir a Miquel Roca-el polític més valorat a l'Estat aleshores- aquesta responsabilitat.

Mas, lluny dels molts estereotips i adjectius injustos que se li han posat al llarg dels anys, ha conegut en primera persona l'amargor de la derrota i la dolçor de l'èxit. Ha viscut en primera persona, amb 21 anys mentre estudiava Empresarials, la fallida d'un negoci familiar presentant concurs de creditors, amb tot el que això -ara a l'ordre del dia de moltes empreses- suposava aleshores en l'àmbit laboral, sindical, econòmic i social. Ha exercit de líder d'un país sense ser-ho oficialment. Deixant de banda motius electorals -que segurament aconsellaven una altra postura-, el 2006 va desencallar l'aprovació de l'Estatut en un escenari de governs socialistes a Catalunya i Madrid, pactant amb el president Zapatero una medalla que s'acabaria penjant Maragall. Mas sortia de La Moncloa amb una sensació de solitud transformada, amb el pas dels anys, en un sentiment d'haver estat traït. I ha patit l'escarni públic d'haver-se d'escoltar traïdor. Pel mateix Mas, aquesta és la crítica que dol més. La mateixa que un dia li van fer a Macià... Quina utopia, titllar de traïdors els dos presidents que segurament han arribat més enllà en la defensa dels interessos de l'autogovern català...

El Mas humil, serè, honest, entregat i amb coratge és ara el nostre líder. Una persona amb valors com el de la responsabilitat i la transparència, que com va revelar un dia Carlos Losada, va aturar unes obres que s'estava fent a casa en ser nomenat conseller de Política Territorial, el 1995, per tal que ningú li pogués criticar l'adjudicatari. Aquesta audàcia i responsabilitat només està a l'abast d'uns pocs...

El 2009, en una conferència a ESADE, Mas parlava del "compromís amb els teus". Deia que "si hi ets, hi ets per posar-hi la cara. Si tens una confiança atorgada per part de la teva gent, has de correspondre'ls amb el compromís". Els seus, avui, són els ciutadans de Catalunya i els militants de Convergència. I des de la serenor que l'aventura reclama, Mas mou el timó no a cop de titular o de fotografia, com molts líders en política. És un polític de projecte comú, capaç de no llegir fins a darrera hora el clipping de premsa del dia.

President, compromís amb els seus projectes. Confiança plena en les decisions que prengui. Sense la més mínima intenció d'idealitzar ningú, perquè el temps ens ha demostrat que això no és bo, ha arribat el moment de fer més costat que mai al president. Els propers mesos seran molt intensos. I ens intentaran desmoralitzar al preu que sigui. Si al carrer això és relativament notori, penseu en la serenor, força i compromís amb els seus que haurà de demostrar cada dia la cara més visible d'aquest país i d'aquest projecte comú, quan també amb paraules que li manllevo de l'any 2009, s'hagi d'anar menjant gripaus i intentar digerir-los... President, sigui fort, que ho és i molt. I pensi que mai es pot perdre o guanyar si no s'està disposat a jugar la partida. Com quan s'ha calçat les botes per jugar algun partit de futbol... Mai es pot donar cap pilota per perduda!