Recentment, en un dinar d'aquests als quals assisteixes per motius professionals i acabes envoltat de perfectes desconeguts disposats a parlar de tot i de res, algú em va preguntar si era escriptor. Sembla fàcil respondre que sí, que ho ets, perquè al capdavall tens obra publicada que ho acredita. Et fa respecte la paraula, però, perquè és així com et refereixes a alguns mites personals i et sents indigne del càrrec, un usurpador de sobretaula. El cas és que vacil·les però respons que sí, que ets escriptor.

Aleshores es produeix una reacció més o menys canònica, i la primera repregunta és "si vius d'això". La fan amb una interrogació sostinguda en el temps, entre la prudència i la insinuació d'una disjuntiva: "vius d'això, o...?". És a dir, interpreten que si et dediques a l'escriptura ets un pobre amb ínfules creatives, perquè "viure d'això" és, en l'imaginari col·lectiu, una utopia. Tenen raó, de fer la pregunta, però encaixar-la comporta la mateixa dificultat que assumir la paraula "escriptor". L'altra gran rèplica té a veure amb el tòpic amb què s'acostuma a percebre el que escriu, sobretot si fa ficció. Aquella idea de l'ésser turmentat que, arrebossat de drogues i whisky, escriu mentre plora els desamors en un estudi ple de papers per terra i amb un llit desfet per passions efímeres. Quan t'apel·len a aquesta imatge, et sents una mica idiota: un servidor, per exemple, escriu envoltat de joguines, preferiblement vehicles i ninots de superherois, i havent de convèncer dos felins cabrons (o cabrons felins) que a sobre del portàtil no s'hi dorm. De fet, en gran mesura la gràcia d'escriure és haver d'imaginar mons molt contrastats amb el teu des de la més absurda normalitat, tornant-se molt còmic quan vols homenatjar Poe en un piset ple de dibuixos infantils a les parets.

El problema, però, no radica en les preguntes i en les imatges preconcebudes, sinó en aquells que s'abonen al tòpic i el perpetuen. Són personatges que fan de l'escriptura un artifici perquè viuen de la seva escenificació i no dels seus resultats. Donen lliçons, però no escolten; escriuen, però no llegeixen. I, significativament, "viuen d'això".