De Carles Fages de Climent, ens n'ha quedat la imatge de ser l'epigramista més veloç d'aquesta banda de la Muga. Els versos li rajaven a la velocitat supersònica amb què altres lletraferits, digitals ells, escriuen tuits. El poeta empordanès era un grafòman insadollable. Durant el centenari Fages, ja vam intuir que l'obra publicada podia ser la punxa d'un gran iceberg literari, d'un corpus inèdit de mots i rimes que reposava a l'espera de temps millors.
Aquest bloc de gel s'ha començat a desfer des que el nét del poeta, Carles Fages, ha obert l'arxiu històric i familiar a Joan Ferrerós, Narcís Garolera i Jordi Pla, que n'han començat a extreure uns quants tresorets. Fins ara han recuperat Empòrion, la de les tres muralles -una comèdia en vers-; el poemari il·lustrat Zoo i Trena de set aigües, un volum de poesia culta.
Aquest últim recull, esplèndid i fabulós, està dedicat als rius i al paisatge altempordanès. Resseguint els traçats de la Muga, l'Arnera, el Ricardell, el Manol, l'Orlina, el Llobregat o el Fluvià, el poeta exalta racons, poblets i personatges de la contrada. Fages barreja moments de gran lirisme amb dosis conscients d'autoironia, en versos hàbils, elegíacs i molt ben cisellats.
Els seguidors del Gaiter de la Muga retrobaran el seu dring foteta en un recull de nyacres. Us en transcric una, on l'autor desconstrueix la paraula sumoll -una variant del raïm negre-, que pot fer gràcia als detractors del Bulli Foundation. "Mare: per embriagar-me/ no necessito el sumoi:/ me'n duré un llibre de versos/ a la cala de Montjoi". Tenim l'indret i la poesia. Ja en fem prou.
