L'exvicepresident de la Generalitat i exlíder d'ERC, Josep Lluís Carod-Rovira, ha reaparegut a l'escena política amb una nova bomba sobre la corrupció a Catalunya. Carod ha recordat que, cinc anys abans de la famosa acusació de Pasqual Maragall al Parlament de Catalunya, ell ja havia denunciat que CiU cobrava un 3% de comissió de les obres públiques per finançar-se i que un alt dirigent de la federació nacionalista el va corregir i li va dir que no era el 3%, sinó el 5%. És cert que Carod-Rovira havia denunciat, molt abans de formar-se el primer govern tripartit, la presumpta corrupció que envoltava l'activitat política i econòmica catalana. En una entrevista concedida al Diari de Girona el setembre de 1999, va afirmar sense embuts que "els empresaris estan farts de pagar comissions a governs d'una banda i altra". Aquell mateix any, l'aleshores líder d'ERC havia animat els empresaris a destapar casos de corrupció de la Generalitat. Per tant, té raó quan recorda que ell ja ho havia denunciat, però no és menys cert que quan Pasqual Maragall va sacsejar el Parlament català amb la famosa frase de "vostès -en referència a CiU- tenen un problema, que és diu 3%", Carod-Rovira va recomanar al president de la Generalitat que reconegués que "es va equivocar". "Tots ens podem equivocar" -va insistir Carod en referència a Maragall-, però va afegir que "reconèixer-ho en públic forma part de l'altura d'un polític". El resultat va ser que Maragall va fer marxa enrere i que va quedar ensorrada l'acusació d'un presumpte cobrament de comissions. La reforma de l'Estatut capitalitzava la política catalana i aprofundir en la denúncia sobre corrupció no va intessar ni a Maragall, ni per descomptat a CiU. Tampoc a ERC. L'època de les denúncies de Carod també havia quedat enrere. Llavors, els republicans eren el principal impulsor del Govern tripartit. Recordar-ho ara, amb el vent favorable de la confessió de Jordi Pujol, equival a dir als catalans que tots els principals dirigents polítics coneixien l'existència de trames corruptes però que preferien mirar cap a un altre costat en detriment de la defensa dels drets dels ciutadans, sense tenir en compte, com va dir el dramaturg Bertolt Brecht, que "si el got no està net, tot el que s'hi vessi es corromprà". I així ha anat transcorrent la política catalana fins que tots s'han tret la careta per admetre en públic el que tothom sabia en privat. Després, tothom s'alarmarà pel distanciamient dels ciutadans vers els seus polítics. Però, l'arrel de la creixent desafecció no cal buscar-la en la crisi econòmica, encara que aquesta hagi servit per obrir més els ulls d'uns ciutadans que abans no castigaven certs comportaments dels polítics. La bonança va emmascarar i va ajornar l'esclat de la disfunció, molt més profunda: la degradació d'un sistema envellit, sense evolució, al qual la cobdícia d'uns quants trinxaires, que van confondre les administracions amb la seva finca, li van clavar el cop de gràcia. En aquest sentit, els partits polítics amb vocació majoritària, si no volen convertir en irreversible l'actual càstig, han d'encarar la seva responsabilitat en els errors, escoltar la gent i demostrar-li que continuen sent útils per il·luminar les solucions. S'ha acabat el temps de les ?conxorxes i de mirar cap a un altre costat. Una gran part de la societat està farta de ser desplomada.
