31 de agost de 2014
31.08.2014
Diari de Girona

Justícia i venjança

31.08.2014 | 00:00
Justícia i venjança

La confessió pública del president Pujol ha provocat perplexitat, tristesa i decepció entre molts catalans que hi reconeixien un lideratge sòlid, que havia estat clau en el procés de redreçament institucional i en el progrés que Catalunya va viure, superant limitacions i dificultats notòries, durant els vint-i-tres anys que va governar el nostre país. Pujol va assumir haver comès errors que, si són criticables en qualsevol persona, encara ho són més quan s'exerceix una responsabilitat de representació col·lectiva. El president Pujol ha estat una de les figures més rellevants del catalanisme i afronta ara un final de la seva trajectòria pública marcat per unes circumstàncies que desdibuixen dramàticament el reconeixement i la simpatia gairebé unànimes que havia assolit i que l'associen a una imatge allunyada del gruix del seu discurs i de la seva acció.
Això succeeix, a més, en un moment on els catalans exigeixen de prendre la paraula sobre el seu futur com a nació. Espanya no ha aconseguit incorporar la catalanitat com un fet natural i irrenunciable per a molts ciutadans. Temps d'expectatives, d'il·lusions, d'incerteses i també de desànims davant d'esdeveniments adversos, com succeeix amb el president Pujol.
Sense caure en la temptació de relativitzar la importància dels comportaments reprovables del president Pujol i el seu entorn familiar, que caldria que fossin valorats i jutjats sense prejudicis ni visceralitats, no seria raonable quedar-nos amb la simplificació esquemàtica afavorida per opinions formulades amb voluntat de destrucció o esperit de revenja. Per a alguns dels qui hi vam col·laborar de prop se'ns fa difícil d'obviar avui l'home lliurat amb una dedicació absoluta a la seva acció política, apassionat pel país i per la seva gent, amb una admirable capacitat d'anàlisi i de govern. Es podria crear fàcilment la impressió que la Generalitat presidida per Jordi Pujol prescindia de fonaments ètics, però Pujol va ser capdavanter en la creació de departaments de Benestar Social i Medi Ambient, en la tasca de projectar internacionalment Catalunya, en l'aposta per l'economia productiva, per l'excel·lència i per la cohesió i la permeabilitat entre estrats socials. No he tingut la sensació de treballar ni per causes innobles ni il·legítimes al costat del president Pujol. Ni el luxe ni l'ostentació han caracteritzat el president Pujol que he conegut.
Són tràgiques les conseqüències de la banalització del mal o de la sensació d'impunitat. Cap país sòlid pot construir-se renunciant a uns fonaments consistents. I això implica des dels lideratges polítics als comportaments quotidians de tots. Confio que Pujol sabrà explicar-se i que, després d'haver demanat perdó per les mancances reconegudes i d'acceptar la decisió que en justícia es prengui sobre aquest cas, els catalans reeixim a incorporar en la nostra memòria comuna la part millor del llegat del Pujol antifranquista i del que ha contribuït positivament a enfortir l'autogovern i a fer que Catalunya se senti en condicions de construir el seu futur.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook